PER A TU

Aquesta nit els petons són invisibles.Silenci.No hi ha més que silenci.Al llit,jo.A les mans un llibre.La maleta ha viatjat.I amb ella,tot.Buit.No hi ha més que buit.L'enyorança de les nits.El tacte de les mans.Les pupil.les grans i fermes mirant fixament.I aquell somriure d'un món infinit.

RECORDS

Odie tant aquests moments.Odie que de sobte tornes al meu cap.Odie que em vinguen les ganes de saber de tu.Odie com em sent quan et recorde.Odie escodrinyar per saber com estas.Odie esta puta sensació de sentir que em falta algo.Odie pensar que en algun moment penses en mi i tens por a parlar-me.Odie tant aquestes ganes de veure't somriure.Odie haver-te promés estar al teu costat i que no puga complir-ho.Odie haver-te fallat tant.Odie haver-te estimat tant.Odie totes les nostres fotos.Odie eixa canço que vam fer nostra.Odie tots els records.Odie que les coses hagen canviat.Odie aquell dia.Odie no poder.Odie haver sigut imbecil.Odie que hages sigut tan imbecil.

Odie tant la nostra manera de riure...
Odie tant la nostra manera de divertir-nos...
Odie tant cada minut al teu costat...
Odie tant la manera en que m'estimaves...
Odie tant la manera en que t'estimava...

AQUELL AMOR

Hui no sé per qué m'ha donat per escoltar una vegada rere altra l'Ovidi recitant "Els amants".Uns versos que sense saber per quin motiu exacte m'encanten i em fan pensar en un amor dels antics.Estellés em transporta a la dolçor però també a la força.M'apropa a un amor on l'estima és amb tendressa,però també em fa sentir la intensitat amb la que s'estimaven. El pas dels anys,els fets tan quotidians com estendre la roba,la rutina,res no ha implicat perdre l'amor.He de dir que realment,si alguna cosa m'agrada és que reflectix com l'amor en ocasions ens cega,i com quan estàs amb eixa persona i et divertixes i fas la mínima tonteria,per un instant,no penses en qué estas fent,sino que disfrutes el moment amb qui més estimes.
El retorn a la joventut,a aquell amor salvatge.
Pense que a vegades,pasen els anys que pasen,quan l'estima és sincera i és tanta la intensitat amb la que estimes i t'estimen,per molt que pasen els anys i amb ells tantes i tantes coses,eixe amor " brusc i salvatge" perdura per dins.Sempre.

SORPRESA!

Fixa't com és la vida que fins i tot jo cada dia em sorprenc.Pensava que ho sabia tot i que em coneixia en tots els aspectes,però la veritat és que no se si són els anys o els errors els que van modificant-me.Hui he descobert que tinc una paciencia brutal,cosa que pensava que no en tenia gens.Sí,això pot ser bó,però es que ara que he descobert que en tinc,he de descobrir tambe fins on arriba i no tinc ganes.La veritat és que a mi m'estresen i em fan ràbia moltes coses que jo igual després en algunes ocasions també faig,per això em calle i pense que no ha sigut per a tant i que tard o prompte qualsevol persona ho pot fer,lo qual em porta a autoconvencer-me que no és motiu per cabrejar-me ni fer-me mala sang. Es podria dir que soc diferent,(dic diferent per no dir rara) però soc capaç de callar-me la ràbia i fer com si no pasara res,abans que discutir per  trellats sense sentit.

MAI ESTARÀS SOL/A

Tu.Tu que mires el cel esperant que els núvols s'obriguen i surta el sol.Que t'alces cada matí pensant que el dia serà diferent a l'anterior,i cada nit et gites pensant que ha sigut una merda.No sé els problemes que has pogut tindre,ni tan sols la gravetat de les coses que han pogut ocorrer.Però estic escrivint açó per a tu.Abans jo era així.Pensava que demà seria un dia nou i que almenys pasaría alguna cosa bona,però la veritat és que tots els dies em pareixien iguals d'asquerosos com els anteriors.Em mirava a l'espill i em preguntava a mi mateixa qué collons havia fet jo per mereixer aixó, i em deixava endur sense importar-me res.Diria que m'he passat un bon temps de ma vida plorant per les nits i somrient davant de tots,perque no volia que ningú sabera com estava realment.Era tan pobra per dins que ni m'estimava.Però saps? Un dia,en uns dels tants monòlegs interiors que tenia,vaig arribar a la conclusió que mai res ni ningú pasarà tant temps amb mi com jo mateixa.Fou ahí quan vaig descobrir que l'única millor amiga que de veres tenia i tendré seria jo.Res ni ningú té el dret de xafar-te i deixar-te per terra.En esta vida tots hem de plorar,i ens faran mal,i pasaran mil coses i a moltes d'elles no lis donarem solució.Venen persones i se'n van i has d'entendre que han entrat en ta vida sols per donar-te una lliçó. L'home de ta vida pot ser no siga l'home de ta vida.I els plans de futur que tens igual en un futur no són iguals.Però la vida és així.Un dia estàs en el pic més alt de la muntanya i altre estàs en la base,i així com s'ha de entendre que mai estaràs dalt per sempre,també has de tindre clar que no pots quedar-te tota la vida en la base.Per que en veritat,totes les coses ens pasen mentre anem pujant i baixant,i eixes coses mai les descobriràs si no lluites per arribar dalt de tot ni tampoc si no et permets el luxe de baixar. Has de saber on, com,quan,amb qui i per qué,així com quan no,com no,on no,amb qui no i per qué no.Però aixó són coses que poc a poc vas aprenent i que sols tu tens el privilegi de decidir.Sols tu. Mentres tant,no oblides somriure i buscar les coses bones de cada dia,per que si que hi han.I has de ser fort,valent,decidit,conscient i positiu.Però sobretot recorda que has de ser tu mateixa.Per que no hi ha res més perfecte que ser un mateix.

TEMPS AL TEMPS QUE TOTS ACABAREM BOJOS

Sí.El meu cap per dins ara mateixa és tot boira.Mai heu sentit la sensació de no estar pensant en res però a la vegada penses en moltes coses? És com quan barrejes tots els colors,que sempre ix negre.Hi han tantes i tantes coses que a la fi ja no penses en res.I no queda més que deixar-se endur a vore on et porten els marors.Perque ja no sas que fer ni que dir,i l'unica opció que tens és deixar pasar el temps per a que miraculosament et faça arribar a una conclusió i et porte a prendre una decisió.És com,dir : "vaig a viure la vida i quan tot açó haja acabat podrem continuar endavant",mentres tant seguirem els dos estancats en la mateixa merda.Perque hi han coses que per molt que vulgues,no tenen més solució,que que el temps faça la seua faena i ens ajude a oblidar.I aquesta,per desgràcia, és una d'eixes coses.

HUI MÉS QUE MAI

Tinc ficat al cap el moment en el que va trobar una foto que li va recordar a la seua ex parella i se li van omplir els ulls d'aigua mentre rebufava i deia "no,per favor,no". Pensava que ella era ja passat,però hi han xicotetes coses que em demostren que és present.I així tots els dies.No sé per que a vegades pense tant en les coses,pot ser m'agrada saber la veritat per molt mal que faça.Sé que dintre d'ell sempre hi haurà un espai per a ella,i que,pot ser,eixe espai ocupe més del que jo em pensava.I també sé que encara que ell no ho diga,no l'ha oblidat i no ho ha superat.I es que a vegades és millor callar-se les coses i continuar per vore fins on arriba o fins saber tot el que som capaços de suportar.Diuen que el temps posa cada cosa al seu lloc.A mi,em costara temps acostumar-me o fins i tot acceptar-ho.Perque mai podré esborrar aquella imatge que sens dubte em va patejar l'estomac i el cor.Mai.