POR

Qué fer quan saps que res pinta bé,que igual demà et despertes i res torna a ser com abans,que pots perdre a una de les persones més importants que portes dins del cor. Qué fer per evitar la por,com ocultar tot el que porte dins.Quin és i on està el secret per a no aferrar-te molt a alló que pot ser demà ja no siga al teu costat. Com poder explicar la ràbia que provoca l'impotència.Com puc aprendre a preparar-me per a quan ja no et tinga. Per qué et te que pasar això a tu,que eres l'alegria de la casa,la vida que ens mou i a la volta ens fa créixer més junts.Per qué ha tingut que ser ara i no mai,per qué,per qué i per qué.Ojalà haguerem nascut preparats per a viure i soportar situacions com aquestes,ojalà poguera acostumar-me al fet de que mai tornaràs a estar com sempre,ni ningú dels que t'envoltem ho tornarem a ser. M'agradaria poder pensar que res d'açò esta pasant,que tot és un mal per fer-nos més forts. I no deixe de pensar en com mirar-te i no plorar per recordar tot el que he viscut i he aprés amb tu,en lo grans que ens has fet a tots des de xicotets,en tot el que has creat i ens has ensenyat a crear. M'agradaria poder sentar-me al teu costat i mirant-te als ulls,dir-te lo molt que t'estime i agafar-te ben fort la mà per sentir que mai vas a soltar-me-la,pase el que pase i estigues on estigues. Com m'agradaria poder fer que tot canviara,pero sols puc ajudar-te fent que els teus dies siguen especials,ajudar-te a pintar-te i dir-te lo reguapa que estas quan et pintes,pero sobretot quan somrius,no hi ha força millor que la que tu ens dones. Ojalà poguera dir-te tot el que sent per tu sense plorar,poder mirar-te als ulls sense el nuc a la gola,però és tanta la por que tinc (i tenen) que tot es torna dificil. Tu sempre has fet deu tot per nosaltres i ja era hora de que ho donarem tot per tu,i ara,siga el que siga se que estarem més junts i units que mai. I sí,tinc moltes coses per dir i moltes que em quedaran dins per sempre,perque eres una persona de les que deixen petjada,i no hi ha més gran que la teua.I,et promet,iaia,que lluitaré tots els dies per fer que lloisques eixe somriure tan ple de vitalitat i tendressa.Perque no som ni la mitat sense tu i per que t'estimem,jo i tots.

DEIXEM SER

Que vinguen nous aires.Que les fonts que m'envolten desborden xorros d'alegria.Necesite estar envoltada de felicitat,de ganes de lluitar,de vida. Que vinguen moments de diversió,de fer les locures més loques que puguen ser.Que algú m'agafe de la mà i em diga que anem a perdre'ns, que vinguen,que vinguen tots els somriures,que vinguen les ganes de menjar-se el món.Que vinguen i m'envolten. Que res em talle les ales.Fer les coses per que si,viure dia a dia al limit,amb les ganes loques de fer els idiotes. Poder manar a la merda totes les tristeses i penes que puguen haver,manar-ho tot a la merda i disfrutar de la vida.

Que ningú em frene el pas.

BONA NiT

"Vine aquí,

sé que estàs cansada,els ulls se't fan petits,

deixa'm abraçar-te tendrament i calla

que és molt tard i ha arribat l'hora de dormir.

Posa el cap,

a la meva falda i deixa la meva mà

espolsar els fantasmes

que t'amoïnen i t'espanten

tanca els ulls que jo et vigilo des d'aquí.

Dorm tranquil.la i digue'm bona nit,

deix que et porti en braços fins al llit,

jeu ben a la vora,saps que no estàs sola

mentre et dic a cau d'orella bona nit.

Pel balcó t'esguarda la lluna i sé que et fa u  petó,
res no te importància
fins demà trenc d'alba
quan de sobte t'acaroni la claror.

Dorm tranquil.la i digue'm bona nit,
deix que et porti en braços fins al llit,
jeu ben a la vora,saps que no estas sola
mentre et dic a cau d'orella bona nit."

Aquesta cançó la cantava la dona més valenta,forta i dolça que he conegut.La meua àvia.A ella van les meues bones nits de hui.T'estime amb tota la meua ànima,preciosa.

ABRAÇA'M TENDRAMENT I CALLA

Pot ser és el resultat d'un cap que dona voltes sense parar,que no pensa en res i en tot a la volta. Em venen grans moltes coses i supose que em venen així perque no se com afrontar-les o tal vegada perque he fet molt per intentar-ho i he fracasat.Sempre me'n recorde de tu i de la força que em donaves per a seguir endavant,i tambe pense que m'hagueres ajudat moltissim a dia de hui,com ho vas fer des que vaig nàixer.Aprendre a viure sense algú que era el pilar fonamental en la teua vida és molt complicat,sobretot en els mals moments que es quan més falta et fa eixa persona,pero amb el temps,són coses que s'ha de aprendre a viure amb elles. Així i tot,pense que ningú és perfecte,que ningú ho te tot completament i és feliç en tots els aspectes.Perque mai hi ha ningú que no tinga els seus problemes com per llei de vida pasa en els humans,que tots tenim coses que contar.

A vegades,mire al darrere i veig tot el que he conseguit fins ara,tot el que he caminat,plorat,rist,tot el que he sigut,i no me'n penedisc de res,tot i que cada cosa feta ha sigut per voluntat pròpia,encara que unes amb més esforç que altres.Però quan mire en el present,i veig com camine per caminar,que busque sempre la part positiva perque no vull més plors ni tristeses,perque ja n'hi ha prou,perque ja n'estic farta.Arribe a la conclusió que vull ser feliç i jo mateixa m'ho impedisc. Necesite caure en esta vida,i ho fare milions de vegades més,perque de res s'aprén tant,i quan m'alce no hi ha res que puga comparar-ho,però també necesite riure,ser feliç amb plenitut. Com diu una cançó d'itaca band amb la que m'idenfifique prou,soc un camaleo a qui sols li queda un color dels mil que te,i amb eixe color va a pintar per totes les parts.És com dir que amb la miqueta de força,amb la miqueta d'alegria,amb la miqueta d'esperança i diversió,vaig a superar-ho tot. I,en efecte,no hi ha mur al davant que no puga botar,això sí,depén també de l'esforç que emplee. Bueno,en "resumidas cuentas",la meua vida és una muntanya rusa emocional,tan mateix un dia estic dalt de tot com estic sota terra,o bé en un mateix dia,com ha pasat hui,m'alce del llit "happy de la vida" i acabe com ara,les 6 del mati,sense poder pegar ull,donant-li voltes a tot,fumant i a ratos plorant. I lo millor de tot,no entenc res. Ni jo mateixa m'entenc! Bueno,una mala nit supose,demà tornaré a alçar-me del llit amb les mateixes ganes que hui,i sols espere que vaja tot bé i que lo de hui es quede sols en una mala nit.Espere.Creue els dits amb totes les meues forces. Demà serà altre dia. Bona nit,sobretot a tu,que se,que on estigues sempre vas amb mi.  

.

L'OLOR A MAR D'UNS LLAVIS CREMANT

I tot el que creàrem és una gota de monotonia.Qui m'haguera dit que acabaria pensant el que pense ara.Arriba un punt en el que et canses de donar. Tinc que acostumar-me a ta vida,i ho faig,però, tu t'has parat a acostumar-te a la meua? Ha arribat un punt en el que no sé que és més important,si jo o totes les coses que t'envolten.Les nostres xarrades no parlen més que de la teua vida,del que estas fent ara. T'has preguntat acas com m'ha anat el dia? T'importa algo com estiga o deixe d'estar,o si acas m'ha pasat algo important? Quantes coses no he fet ni he dit per tu.Pero tranquil,tu no et prives de res.I tot és roin i negre.I jo soc tan desordenada,tan plena de colors que em resulta dificil viure en eixe món.Disculpa'm,però no se viure sense la felicitat i sense les rises,sense fer les coses per que sí,i no perque toca. I tot es deteriora.I les ganes de parlar,de compartir i de somiar amb tu han anat consumint-se poc a poc. Quin destí més inesperat per als dos,i pareix mentira.Ara resulta que tot ha canviat.No et dic que no tinga ganes de que torne tot a com era abans,perque mentiria.Perque m'encantava aquell temps on la il.lusió predominava per damunt de tot.On les ganes superaven tots els obstacles.Ojalà poguerem tornar a aquell lloc,a ser com erem i que tornarem a fer,allò que ens feia ser,simple i únicament,nosaltres.

L'OLOR A RESINA D'UNES MANS EN BLANC

És dur dir adéu quan no vols dir-ho.Deixar enrerre tot un món,tornar a la rutina fent com si no passara res,com si no faltara alló que per molts anys ha sigut una part de tu.Plenar el buit de les hores mortes que ha deixat,no és gens agradable,fins i tot arriba a ser impossible substituir tant i tant de temps.Us parle d'una familia,d'unes llargues i dures xarrades de motivació,de caps de setmana on l'objectiu principal era superar al rival.D'un esport,un esport amb nom de passió,de vida,de lluita i de creixement,doncs com deien les samarretes del meu equip "Fem esport,fem persones",Quanta raó tenien.D'handbol.L'amor de ma vida transformat en joc.No és un esport,així com  el lloc que jo ocupava en eixa gran familia,no era sols cosa de tres barrots subjectant una xarxa.Compartia i compartisc passió amb dos dels,per a mi, més grans: Barrufet i Silvia Navarro.Qui diria que despres de tot acabara estimant alló que per a molts és un joc sense més.Qui diria que ara trobara a faltar els penaltis,els xillits de les grades,les viatjades d'autobus i cotxe,l'un contra un,com tantes coses més. I potser,també enyore les tantes i tantes situacions d'emocions i sentiments compartits així com individuals,que sortien en un mateix camp.I eixa olor de resina que ens feien les mans abans i després d'un entrenament o un partit...
He de dir que tot i que no he arribat molt lluny en aquest esport,em sentia guerrera com la que més,una de les tantes que compartixen la mateixa passió,i ho fan de cor. També he de dir que puc anar a qualsevol lloc prop on juguen a handbol,però se que per molt que seguisca jugant,res tornarà a ser el que era,ni les persones,ni la forma de joc,ni aquella familia que em va ensenyar a veure l'handbol com algo més. Com vosaltres no hi ha res.I per aixó,sempre les recordaré,i trobaré a faltar,perque d'ahí han eixit amistats,tot i que vàrem començar a compartir experiències des de ben xicotetes.Hui també parle de vosaltres,que encara que cada una ha començat a formar el seu futur i ens hans separat els camins,quan mirem enrerre,totes en algun moment recordarem tots els moments bons i roins que hem sigut capaços d'afrontar i compartir juntes.Sou molt grans,com el lloc que ocupeu en ma vida. I sempre quedarà aixó,i jo,ho recordare com qui recorda el seu primer amor,amb tendressa,enyorança,però sobretot amb un somriure que mai ningú podra torcer.

Moltes i moltes gràcies guerreres.Per sempre.

ARA QUE PUC DIR-T'HO

Tancava els ulls cada nit després de fer la meua rutina d'embaixonar-me i pensar que tot era una merda.Tot el dolor eixia amb les llàgrimes nit si i nit també,quan en realitat tot el que volia era xillar el que sentia i portava per dins.No m'estimava i pot  ser per aixó no van saber estimar-me. Em van tractar a base de cops i mai vaig entendre que havia fet mal per meréixer que la vida em tractara d'eixa forma. Jo era completament cega i la meua vida,no tenia res de sentit.Era en eixos moments quan més trobava a faltar a una de les persones més importants de ma vida: M'auela materna.Buscava el caliu i la seguretat que tot anava a estar bé i aixó era una de les coses que més trobava en els braços de m'auela. Diga'm que la meua vida es va tornar en blanc i negre (més negre que blanc) i tot el que passava anava de mal en pitjor. Vaig anar poc a poc tallan amb aixó i eixint d'aquell pou on estava estancada,i ahi és on entra la persona que ara per ara és la meua colunma vertebral.Després d'un any,vora dos xarrant i amb les nostres anades i tornades,vam cometre la tremenda locura de veure'ns per aquell moll. Recorde que va arribar tard,com no,i que en aquell moment els nervis no em van deixar soltar res de la boca,tansols que em va fer tirar mig cigarro. Aquell dia anàvem a anar a fer-nos una birra,jo vaig mirar-lo de dalt a baix.Intentava d'alguna forma,trobar alló que no se per qué, m'atrapava d'una forma impresionant.Feia molt de vent,i ens vam quedar parats i mentre decidiem on anar,ens vam besar amb tanta dolçor que mai ningú em fara oblidar-ho. Des d'aquell dia en som sols 1.Inseparables.Tal vegada sone cursi,pero és l'única persona que m'ha transformat el món per complet.M'ha fet estimar-me,estimant-me com mai.Riure plorant i plorar de tant riure.M'ha fet valorar tot el que tinc,obrir-me de cor,ser com jo soc,i estimar-lo com sempre l'estimava i l'estime. No sabeu l'home que tinc al costat.Ojalà (que no dic que no) fora per a tota la vida. Us dic que si juntarem cada cor de tots els habitants d'aquesta terra,encara ens faltaria cor per arribar a ser com el seu. No sap tot el que significa que ell forme part del meu petit mon.Ojalà pogueres estimar-te tant com t'estime jo,xicotiu. No puc mes que donar-li les gràcies per regalar-me aquesta vida i per fer-me tornar a nàixer i créixer.Mai és tard per agraïr,i jo agraisc a la vida el fet d'haver-me recompensat d'aquesta forma.Ara és quan dic que el meu passat ha valgut la pena.Que el meu present val la pena gràcies a ell i a tota la gent que ens envolta. Sempre em quedaré curta.Com quan parle  del seu somriure,aquell que m'envolta,eixa cosa per la que mataria i lluitaria amb garres i dents.Ojalà mai li falte.Ojalà mai deixe d'ensenyar-lo pel món.I els seus ulls,eixa mirada tan tendra,tan noble,tan profunda,tan plena,tant teua com jo.Ojalà no em faltara mai,ojalà sempre tu i ojalà sempre jo. Nosaltres,junts ho podem tot.Li done les gràcies per ser qui és.Per fer de mi qui soc.Per fer la meua vida el que és.Per estimar-me i respetar-me.
I per aixó,brinde,per hui i per demà,com diu la nostra cançó.Però també,per fer-me saber que la vida vull viure-la,i vull fer-ho al seu costat.