Traductor

dilluns, 19 d’octubre de 2015

L'OLOR A RESINA D'UNES MANS EN BLANC

És dur dir adéu quan no vols dir-ho.Deixar enrerre tot un món,tornar a la rutina fent com si no passara res,com si no faltara alló que per molts anys ha sigut una part de tu.Plenar el buit de les hores mortes que ha deixat,no és gens agradable,fins i tot arriba a ser impossible substituir tant i tant de temps.Us parle d'una familia,d'unes llargues i dures xarrades de motivació,de caps de setmana on l'objectiu principal era superar al rival.D'un esport,un esport amb nom de passió,de vida,de lluita i de creixement,doncs com deien les samarretes del meu equip "Fem esport,fem persones",Quanta raó tenien.D'handbol.L'amor de ma vida transformat en joc.No és un esport,així com  el lloc que jo ocupava en eixa gran familia,no era sols cosa de tres barrots subjectant una xarxa.Compartia i compartisc passió amb dos dels,per a mi, més grans: Barrufet i Silvia Navarro.Qui diria que despres de tot acabara estimant alló que per a molts és un joc sense més.Qui diria que ara trobara a faltar els penaltis,els xillits de les grades,les viatjades d'autobus i cotxe,l'un contra un,com tantes coses més. I potser,també enyore les tantes i tantes situacions d'emocions i sentiments compartits així com individuals,que sortien en un mateix camp.I eixa olor de resina que ens feien les mans abans i després d'un entrenament o un partit...
He de dir que tot i que no he arribat molt lluny en aquest esport,em sentia guerrera com la que més,una de les tantes que compartixen la mateixa passió,i ho fan de cor. També he de dir que puc anar a qualsevol lloc prop on juguen a handbol,però se que per molt que seguisca jugant,res tornarà a ser el que era,ni les persones,ni la forma de joc,ni aquella familia que em va ensenyar a veure l'handbol com algo més. Com vosaltres no hi ha res.I per aixó,sempre les recordaré,i trobaré a faltar,perque d'ahí han eixit amistats,tot i que vàrem començar a compartir experiències des de ben xicotetes.Hui també parle de vosaltres,que encara que cada una ha començat a formar el seu futur i ens hans separat els camins,quan mirem enrerre,totes en algun moment recordarem tots els moments bons i roins que hem sigut capaços d'afrontar i compartir juntes.Sou molt grans,com el lloc que ocupeu en ma vida. I sempre quedarà aixó,i jo,ho recordare com qui recorda el seu primer amor,amb tendressa,enyorança,però sobretot amb un somriure que mai ningú podra torcer.

Moltes i moltes gràcies guerreres.Per sempre.

diumenge, 18 d’octubre de 2015

ARA QUE PUC DIR-T'HO

Tancava els ulls cada nit després de fer la meua rutina d'embaixonar-me i pensar que tot era una merda.Tot el dolor eixia amb les llàgrimes nit si i nit també,quan en realitat tot el que volia era xillar el que sentia i portava per dins.No m'estimava i pot  ser per aixó no van saber estimar-me. Em van tractar a base de cops i mai vaig entendre que havia fet mal per meréixer que la vida em tractara d'eixa forma. Jo era completament cega i la meua vida,no tenia res de sentit.Era en eixos moments quan més trobava a faltar a una de les persones més importants de ma vida: M'auela materna.Buscava el caliu i la seguretat que tot anava a estar bé i aixó era una de les coses que més trobava en els braços de m'auela. Diga'm que la meua vida es va tornar en blanc i negre (més negre que blanc) i tot el que passava anava de mal en pitjor. Vaig anar poc a poc tallan amb aixó i eixint d'aquell pou on estava estancada,i ahi és on entra la persona que ara per ara és la meua colunma vertebral.Després d'un any,vora dos xarrant i amb les nostres anades i tornades,vam cometre la tremenda locura de veure'ns per aquell moll. Recorde que va arribar tard,com no,i que en aquell moment els nervis no em van deixar soltar res de la boca,tansols que em va fer tirar mig cigarro. Aquell dia anàvem a anar a fer-nos una birra,jo vaig mirar-lo de dalt a baix.Intentava d'alguna forma,trobar alló que no se per qué, m'atrapava d'una forma impresionant.Feia molt de vent,i ens vam quedar parats i mentre decidiem on anar,ens vam besar amb tanta dolçor que mai ningú em fara oblidar-ho. Des d'aquell dia en som sols 1.Inseparables.Tal vegada sone cursi,pero és l'única persona que m'ha transformat el món per complet.M'ha fet estimar-me,estimant-me com mai.Riure plorant i plorar de tant riure.M'ha fet valorar tot el que tinc,obrir-me de cor,ser com jo soc,i estimar-lo com sempre l'estimava i l'estime. No sabeu l'home que tinc al costat.Ojalà (que no dic que no) fora per a tota la vida. Us dic que si juntarem cada cor de tots els habitants d'aquesta terra,encara ens faltaria cor per arribar a ser com el seu. No sap tot el que significa que ell forme part del meu petit mon.Ojalà pogueres estimar-te tant com t'estime jo,xicotiu. No puc mes que donar-li les gràcies per regalar-me aquesta vida i per fer-me tornar a nàixer i créixer.Mai és tard per agraïr,i jo agraisc a la vida el fet d'haver-me recompensat d'aquesta forma.Ara és quan dic que el meu passat ha valgut la pena.Que el meu present val la pena gràcies a ell i a tota la gent que ens envolta. Sempre em quedaré curta.Com quan parle  del seu somriure,aquell que m'envolta,eixa cosa per la que mataria i lluitaria amb garres i dents.Ojalà mai li falte.Ojalà mai deixe d'ensenyar-lo pel món.I els seus ulls,eixa mirada tan tendra,tan noble,tan profunda,tan plena,tant teua com jo.Ojalà no em faltara mai,ojalà sempre tu i ojalà sempre jo. Nosaltres,junts ho podem tot.Li done les gràcies per ser qui és.Per fer de mi qui soc.Per fer la meua vida el que és.Per estimar-me i respetar-me.
I per aixó,brinde,per hui i per demà,com diu la nostra cançó.Però també,per fer-me saber que la vida vull viure-la,i vull fer-ho al seu costat.

dimecres, 14 d’octubre de 2015

FEM DE LES GUERRES UN MALSON

Mai vaig sentir tal sentiment fins que en aquell concert digueren unes paraules que em van fer cloixir fins l'últim milímetre del meu cos. Em van transportar per un moment a tot aquell món ple de conflictes,de penes,de malsons. Jo només hi pensava en aquelles mares fugint,amb les cares desfetes,agafant en mans a les seues criatures,tan fort que res podria amb elles.Les persones indefenses,que no havien participat en aquell joc,que ja no eren més que víctimes,que no es mereixien res del que pasava i està passant.No soc de ficar-me en politica,però si de ficar-me molt en la pell dels qui patixen injustament.No veig la gràcia ni el motiu,no veig la necessitat,ho veig tot tan absurd...
Veig tan absurda la necessitat de patir,de fugir d'una terra per sobreviure com pugues en altra,veure als teus fills patir,despertar i veure al voltant un paissatge tan ruin i tan denigrant,veig absurd amargar vides per un patrimoni,gitar-te i no saber que pasara dema,ni si estaràs viu,ni si estarà viva la teua gent...
Veig tan grans les mares,tan grans les llàgrimes,el dolor,el patiment,les amenaces,el futur incert dels xiquets,de la gent.
Veig tan absurda la guerra,com veig tan absurds els qui la fan.
I  em sent tan impotent...