ARA QUE PUC DIR-T'HO

Tancava els ulls cada nit després de fer la meua rutina d'embaixonar-me i pensar que tot era una merda.Tot el dolor eixia amb les llàgrimes nit si i nit també,quan en realitat tot el que volia era xillar el que sentia i portava per dins.No m'estimava i pot  ser per aixó no van saber estimar-me. Em van tractar a base de cops i mai vaig entendre que havia fet mal per meréixer que la vida em tractara d'eixa forma. Jo era completament cega i la meua vida,no tenia res de sentit.Era en eixos moments quan més trobava a faltar a una de les persones més importants de ma vida: M'auela materna.Buscava el caliu i la seguretat que tot anava a estar bé i aixó era una de les coses que més trobava en els braços de m'auela. Diga'm que la meua vida es va tornar en blanc i negre (més negre que blanc) i tot el que passava anava de mal en pitjor. Vaig anar poc a poc tallan amb aixó i eixint d'aquell pou on estava estancada,i ahi és on entra la persona que ara per ara és la meua colunma vertebral.Després d'un any,vora dos xarrant i amb les nostres anades i tornades,vam cometre la tremenda locura de veure'ns per aquell moll. Recorde que va arribar tard,com no,i que en aquell moment els nervis no em van deixar soltar res de la boca,tansols que em va fer tirar mig cigarro. Aquell dia anàvem a anar a fer-nos una birra,jo vaig mirar-lo de dalt a baix.Intentava d'alguna forma,trobar alló que no se per qué, m'atrapava d'una forma impresionant.Feia molt de vent,i ens vam quedar parats i mentre decidiem on anar,ens vam besar amb tanta dolçor que mai ningú em fara oblidar-ho. Des d'aquell dia en som sols 1.Inseparables.Tal vegada sone cursi,pero és l'única persona que m'ha transformat el món per complet.M'ha fet estimar-me,estimant-me com mai.Riure plorant i plorar de tant riure.M'ha fet valorar tot el que tinc,obrir-me de cor,ser com jo soc,i estimar-lo com sempre l'estimava i l'estime. No sabeu l'home que tinc al costat.Ojalà (que no dic que no) fora per a tota la vida. Us dic que si juntarem cada cor de tots els habitants d'aquesta terra,encara ens faltaria cor per arribar a ser com el seu. No sap tot el que significa que ell forme part del meu petit mon.Ojalà pogueres estimar-te tant com t'estime jo,xicotiu. No puc mes que donar-li les gràcies per regalar-me aquesta vida i per fer-me tornar a nàixer i créixer.Mai és tard per agraïr,i jo agraisc a la vida el fet d'haver-me recompensat d'aquesta forma.Ara és quan dic que el meu passat ha valgut la pena.Que el meu present val la pena gràcies a ell i a tota la gent que ens envolta. Sempre em quedaré curta.Com quan parle  del seu somriure,aquell que m'envolta,eixa cosa per la que mataria i lluitaria amb garres i dents.Ojalà mai li falte.Ojalà mai deixe d'ensenyar-lo pel món.I els seus ulls,eixa mirada tan tendra,tan noble,tan profunda,tan plena,tant teua com jo.Ojalà no em faltara mai,ojalà sempre tu i ojalà sempre jo. Nosaltres,junts ho podem tot.Li done les gràcies per ser qui és.Per fer de mi qui soc.Per fer la meua vida el que és.Per estimar-me i respetar-me.
I per aixó,brinde,per hui i per demà,com diu la nostra cançó.Però també,per fer-me saber que la vida vull viure-la,i vull fer-ho al seu costat.