POR

Qué fer quan saps que res pinta bé,que igual demà et despertes i res torna a ser com abans,que pots perdre a una de les persones més importants que portes dins del cor. Qué fer per evitar la por,com ocultar tot el que porte dins.Quin és i on està el secret per a no aferrar-te molt a alló que pot ser demà ja no siga al teu costat. Com poder explicar la ràbia que provoca l'impotència.Com puc aprendre a preparar-me per a quan ja no et tinga. Per qué et te que pasar això a tu,que eres l'alegria de la casa,la vida que ens mou i a la volta ens fa créixer més junts.Per qué ha tingut que ser ara i no mai,per qué,per qué i per qué.Ojalà haguerem nascut preparats per a viure i soportar situacions com aquestes,ojalà poguera acostumar-me al fet de que mai tornaràs a estar com sempre,ni ningú dels que t'envoltem ho tornarem a ser. M'agradaria poder pensar que res d'açò esta pasant,que tot és un mal per fer-nos més forts. I no deixe de pensar en com mirar-te i no plorar per recordar tot el que he viscut i he aprés amb tu,en lo grans que ens has fet a tots des de xicotets,en tot el que has creat i ens has ensenyat a crear. M'agradaria poder sentar-me al teu costat i mirant-te als ulls,dir-te lo molt que t'estime i agafar-te ben fort la mà per sentir que mai vas a soltar-me-la,pase el que pase i estigues on estigues. Com m'agradaria poder fer que tot canviara,pero sols puc ajudar-te fent que els teus dies siguen especials,ajudar-te a pintar-te i dir-te lo reguapa que estas quan et pintes,pero sobretot quan somrius,no hi ha força millor que la que tu ens dones. Ojalà poguera dir-te tot el que sent per tu sense plorar,poder mirar-te als ulls sense el nuc a la gola,però és tanta la por que tinc (i tenen) que tot es torna dificil. Tu sempre has fet deu tot per nosaltres i ja era hora de que ho donarem tot per tu,i ara,siga el que siga se que estarem més junts i units que mai. I sí,tinc moltes coses per dir i moltes que em quedaran dins per sempre,perque eres una persona de les que deixen petjada,i no hi ha més gran que la teua.I,et promet,iaia,que lluitaré tots els dies per fer que lloisques eixe somriure tan ple de vitalitat i tendressa.Perque no som ni la mitat sense tu i per que t'estimem,jo i tots.

DEIXEM SER

Que vinguen nous aires.Que les fonts que m'envolten desborden xorros d'alegria.Necesite estar envoltada de felicitat,de ganes de lluitar,de vida. Que vinguen moments de diversió,de fer les locures més loques que puguen ser.Que algú m'agafe de la mà i em diga que anem a perdre'ns, que vinguen,que vinguen tots els somriures,que vinguen les ganes de menjar-se el món.Que vinguen i m'envolten. Que res em talle les ales.Fer les coses per que si,viure dia a dia al limit,amb les ganes loques de fer els idiotes. Poder manar a la merda totes les tristeses i penes que puguen haver,manar-ho tot a la merda i disfrutar de la vida.

Que ningú em frene el pas.

BONA NiT

"Vine aquí,

sé que estàs cansada,els ulls se't fan petits,

deixa'm abraçar-te tendrament i calla

que és molt tard i ha arribat l'hora de dormir.

Posa el cap,

a la meva falda i deixa la meva mà

espolsar els fantasmes

que t'amoïnen i t'espanten

tanca els ulls que jo et vigilo des d'aquí.

Dorm tranquil.la i digue'm bona nit,

deix que et porti en braços fins al llit,

jeu ben a la vora,saps que no estàs sola

mentre et dic a cau d'orella bona nit.

Pel balcó t'esguarda la lluna i sé que et fa u  petó,
res no te importància
fins demà trenc d'alba
quan de sobte t'acaroni la claror.

Dorm tranquil.la i digue'm bona nit,
deix que et porti en braços fins al llit,
jeu ben a la vora,saps que no estas sola
mentre et dic a cau d'orella bona nit."

Aquesta cançó la cantava la dona més valenta,forta i dolça que he conegut.La meua àvia.A ella van les meues bones nits de hui.T'estime amb tota la meua ànima,preciosa.

ABRAÇA'M TENDRAMENT I CALLA

Pot ser és el resultat d'un cap que dona voltes sense parar,que no pensa en res i en tot a la volta. Em venen grans moltes coses i supose que em venen així perque no se com afrontar-les o tal vegada perque he fet molt per intentar-ho i he fracasat.Sempre me'n recorde de tu i de la força que em donaves per a seguir endavant,i tambe pense que m'hagueres ajudat moltissim a dia de hui,com ho vas fer des que vaig nàixer.Aprendre a viure sense algú que era el pilar fonamental en la teua vida és molt complicat,sobretot en els mals moments que es quan més falta et fa eixa persona,pero amb el temps,són coses que s'ha de aprendre a viure amb elles. Així i tot,pense que ningú és perfecte,que ningú ho te tot completament i és feliç en tots els aspectes.Perque mai hi ha ningú que no tinga els seus problemes com per llei de vida pasa en els humans,que tots tenim coses que contar.

A vegades,mire al darrere i veig tot el que he conseguit fins ara,tot el que he caminat,plorat,rist,tot el que he sigut,i no me'n penedisc de res,tot i que cada cosa feta ha sigut per voluntat pròpia,encara que unes amb més esforç que altres.Però quan mire en el present,i veig com camine per caminar,que busque sempre la part positiva perque no vull més plors ni tristeses,perque ja n'hi ha prou,perque ja n'estic farta.Arribe a la conclusió que vull ser feliç i jo mateixa m'ho impedisc. Necesite caure en esta vida,i ho fare milions de vegades més,perque de res s'aprén tant,i quan m'alce no hi ha res que puga comparar-ho,però també necesite riure,ser feliç amb plenitut. Com diu una cançó d'itaca band amb la que m'idenfifique prou,soc un camaleo a qui sols li queda un color dels mil que te,i amb eixe color va a pintar per totes les parts.És com dir que amb la miqueta de força,amb la miqueta d'alegria,amb la miqueta d'esperança i diversió,vaig a superar-ho tot. I,en efecte,no hi ha mur al davant que no puga botar,això sí,depén també de l'esforç que emplee. Bueno,en "resumidas cuentas",la meua vida és una muntanya rusa emocional,tan mateix un dia estic dalt de tot com estic sota terra,o bé en un mateix dia,com ha pasat hui,m'alce del llit "happy de la vida" i acabe com ara,les 6 del mati,sense poder pegar ull,donant-li voltes a tot,fumant i a ratos plorant. I lo millor de tot,no entenc res. Ni jo mateixa m'entenc! Bueno,una mala nit supose,demà tornaré a alçar-me del llit amb les mateixes ganes que hui,i sols espere que vaja tot bé i que lo de hui es quede sols en una mala nit.Espere.Creue els dits amb totes les meues forces. Demà serà altre dia. Bona nit,sobretot a tu,que se,que on estigues sempre vas amb mi.  

.

L'OLOR A MAR D'UNS LLAVIS CREMANT

I tot el que creàrem és una gota de monotonia.Qui m'haguera dit que acabaria pensant el que pense ara.Arriba un punt en el que et canses de donar. Tinc que acostumar-me a ta vida,i ho faig,però, tu t'has parat a acostumar-te a la meua? Ha arribat un punt en el que no sé que és més important,si jo o totes les coses que t'envolten.Les nostres xarrades no parlen més que de la teua vida,del que estas fent ara. T'has preguntat acas com m'ha anat el dia? T'importa algo com estiga o deixe d'estar,o si acas m'ha pasat algo important? Quantes coses no he fet ni he dit per tu.Pero tranquil,tu no et prives de res.I tot és roin i negre.I jo soc tan desordenada,tan plena de colors que em resulta dificil viure en eixe món.Disculpa'm,però no se viure sense la felicitat i sense les rises,sense fer les coses per que sí,i no perque toca. I tot es deteriora.I les ganes de parlar,de compartir i de somiar amb tu han anat consumint-se poc a poc. Quin destí més inesperat per als dos,i pareix mentira.Ara resulta que tot ha canviat.No et dic que no tinga ganes de que torne tot a com era abans,perque mentiria.Perque m'encantava aquell temps on la il.lusió predominava per damunt de tot.On les ganes superaven tots els obstacles.Ojalà poguerem tornar a aquell lloc,a ser com erem i que tornarem a fer,allò que ens feia ser,simple i únicament,nosaltres.

L'OLOR A RESINA D'UNES MANS EN BLANC

És dur dir adéu quan no vols dir-ho.Deixar enrerre tot un món,tornar a la rutina fent com si no passara res,com si no faltara alló que per molts anys ha sigut una part de tu.Plenar el buit de les hores mortes que ha deixat,no és gens agradable,fins i tot arriba a ser impossible substituir tant i tant de temps.Us parle d'una familia,d'unes llargues i dures xarrades de motivació,de caps de setmana on l'objectiu principal era superar al rival.D'un esport,un esport amb nom de passió,de vida,de lluita i de creixement,doncs com deien les samarretes del meu equip "Fem esport,fem persones",Quanta raó tenien.D'handbol.L'amor de ma vida transformat en joc.No és un esport,així com  el lloc que jo ocupava en eixa gran familia,no era sols cosa de tres barrots subjectant una xarxa.Compartia i compartisc passió amb dos dels,per a mi, més grans: Barrufet i Silvia Navarro.Qui diria que despres de tot acabara estimant alló que per a molts és un joc sense més.Qui diria que ara trobara a faltar els penaltis,els xillits de les grades,les viatjades d'autobus i cotxe,l'un contra un,com tantes coses més. I potser,també enyore les tantes i tantes situacions d'emocions i sentiments compartits així com individuals,que sortien en un mateix camp.I eixa olor de resina que ens feien les mans abans i després d'un entrenament o un partit...
He de dir que tot i que no he arribat molt lluny en aquest esport,em sentia guerrera com la que més,una de les tantes que compartixen la mateixa passió,i ho fan de cor. També he de dir que puc anar a qualsevol lloc prop on juguen a handbol,però se que per molt que seguisca jugant,res tornarà a ser el que era,ni les persones,ni la forma de joc,ni aquella familia que em va ensenyar a veure l'handbol com algo més. Com vosaltres no hi ha res.I per aixó,sempre les recordaré,i trobaré a faltar,perque d'ahí han eixit amistats,tot i que vàrem començar a compartir experiències des de ben xicotetes.Hui també parle de vosaltres,que encara que cada una ha començat a formar el seu futur i ens hans separat els camins,quan mirem enrerre,totes en algun moment recordarem tots els moments bons i roins que hem sigut capaços d'afrontar i compartir juntes.Sou molt grans,com el lloc que ocupeu en ma vida. I sempre quedarà aixó,i jo,ho recordare com qui recorda el seu primer amor,amb tendressa,enyorança,però sobretot amb un somriure que mai ningú podra torcer.

Moltes i moltes gràcies guerreres.Per sempre.

ARA QUE PUC DIR-T'HO

Tancava els ulls cada nit després de fer la meua rutina d'embaixonar-me i pensar que tot era una merda.Tot el dolor eixia amb les llàgrimes nit si i nit també,quan en realitat tot el que volia era xillar el que sentia i portava per dins.No m'estimava i pot  ser per aixó no van saber estimar-me. Em van tractar a base de cops i mai vaig entendre que havia fet mal per meréixer que la vida em tractara d'eixa forma. Jo era completament cega i la meua vida,no tenia res de sentit.Era en eixos moments quan més trobava a faltar a una de les persones més importants de ma vida: M'auela materna.Buscava el caliu i la seguretat que tot anava a estar bé i aixó era una de les coses que més trobava en els braços de m'auela. Diga'm que la meua vida es va tornar en blanc i negre (més negre que blanc) i tot el que passava anava de mal en pitjor. Vaig anar poc a poc tallan amb aixó i eixint d'aquell pou on estava estancada,i ahi és on entra la persona que ara per ara és la meua colunma vertebral.Després d'un any,vora dos xarrant i amb les nostres anades i tornades,vam cometre la tremenda locura de veure'ns per aquell moll. Recorde que va arribar tard,com no,i que en aquell moment els nervis no em van deixar soltar res de la boca,tansols que em va fer tirar mig cigarro. Aquell dia anàvem a anar a fer-nos una birra,jo vaig mirar-lo de dalt a baix.Intentava d'alguna forma,trobar alló que no se per qué, m'atrapava d'una forma impresionant.Feia molt de vent,i ens vam quedar parats i mentre decidiem on anar,ens vam besar amb tanta dolçor que mai ningú em fara oblidar-ho. Des d'aquell dia en som sols 1.Inseparables.Tal vegada sone cursi,pero és l'única persona que m'ha transformat el món per complet.M'ha fet estimar-me,estimant-me com mai.Riure plorant i plorar de tant riure.M'ha fet valorar tot el que tinc,obrir-me de cor,ser com jo soc,i estimar-lo com sempre l'estimava i l'estime. No sabeu l'home que tinc al costat.Ojalà (que no dic que no) fora per a tota la vida. Us dic que si juntarem cada cor de tots els habitants d'aquesta terra,encara ens faltaria cor per arribar a ser com el seu. No sap tot el que significa que ell forme part del meu petit mon.Ojalà pogueres estimar-te tant com t'estime jo,xicotiu. No puc mes que donar-li les gràcies per regalar-me aquesta vida i per fer-me tornar a nàixer i créixer.Mai és tard per agraïr,i jo agraisc a la vida el fet d'haver-me recompensat d'aquesta forma.Ara és quan dic que el meu passat ha valgut la pena.Que el meu present val la pena gràcies a ell i a tota la gent que ens envolta. Sempre em quedaré curta.Com quan parle  del seu somriure,aquell que m'envolta,eixa cosa per la que mataria i lluitaria amb garres i dents.Ojalà mai li falte.Ojalà mai deixe d'ensenyar-lo pel món.I els seus ulls,eixa mirada tan tendra,tan noble,tan profunda,tan plena,tant teua com jo.Ojalà no em faltara mai,ojalà sempre tu i ojalà sempre jo. Nosaltres,junts ho podem tot.Li done les gràcies per ser qui és.Per fer de mi qui soc.Per fer la meua vida el que és.Per estimar-me i respetar-me.
I per aixó,brinde,per hui i per demà,com diu la nostra cançó.Però també,per fer-me saber que la vida vull viure-la,i vull fer-ho al seu costat.

FEM DE LES GUERRES UN MALSON

Mai vaig sentir tal sentiment fins que en aquell concert digueren unes paraules que em van fer cloixir fins l'últim milímetre del meu cos. Em van transportar per un moment a tot aquell món ple de conflictes,de penes,de malsons. Jo només hi pensava en aquelles mares fugint,amb les cares desfetes,agafant en mans a les seues criatures,tan fort que res podria amb elles.Les persones indefenses,que no havien participat en aquell joc,que ja no eren més que víctimes,que no es mereixien res del que pasava i està passant.No soc de ficar-me en politica,però si de ficar-me molt en la pell dels qui patixen injustament.No veig la gràcia ni el motiu,no veig la necessitat,ho veig tot tan absurd...
Veig tan absurda la necessitat de patir,de fugir d'una terra per sobreviure com pugues en altra,veure als teus fills patir,despertar i veure al voltant un paissatge tan ruin i tan denigrant,veig absurd amargar vides per un patrimoni,gitar-te i no saber que pasara dema,ni si estaràs viu,ni si estarà viva la teua gent...
Veig tan grans les mares,tan grans les llàgrimes,el dolor,el patiment,les amenaces,el futur incert dels xiquets,de la gent.
Veig tan absurda la guerra,com veig tan absurds els qui la fan.
I  em sent tan impotent...

PER A TU

Aquesta nit els petons són invisibles.Silenci.No hi ha més que silenci.Al llit,jo.A les mans un llibre.La maleta ha viatjat.I amb ella,tot.Buit.No hi ha més que buit.L'enyorança de les nits.El tacte de les mans.Les pupil.les grans i fermes mirant fixament.I aquell somriure d'un món infinit.

RECORDS

Odie tant aquests moments.Odie que de sobte tornes al meu cap.Odie que em vinguen les ganes de saber de tu.Odie com em sent quan et recorde.Odie escodrinyar per saber com estas.Odie esta puta sensació de sentir que em falta algo.Odie pensar que en algun moment penses en mi i tens por a parlar-me.Odie tant aquestes ganes de veure't somriure.Odie haver-te promés estar al teu costat i que no puga complir-ho.Odie haver-te fallat tant.Odie haver-te estimat tant.Odie totes les nostres fotos.Odie eixa canço que vam fer nostra.Odie tots els records.Odie que les coses hagen canviat.Odie aquell dia.Odie no poder.Odie haver sigut imbecil.Odie que hages sigut tan imbecil.

Odie tant la nostra manera de riure...
Odie tant la nostra manera de divertir-nos...
Odie tant cada minut al teu costat...
Odie tant la manera en que m'estimaves...
Odie tant la manera en que t'estimava...

AQUELL AMOR

Hui no sé per qué m'ha donat per escoltar una vegada rere altra l'Ovidi recitant "Els amants".Uns versos que sense saber per quin motiu exacte m'encanten i em fan pensar en un amor dels antics.Estellés em transporta a la dolçor però també a la força.M'apropa a un amor on l'estima és amb tendressa,però també em fa sentir la intensitat amb la que s'estimaven. El pas dels anys,els fets tan quotidians com estendre la roba,la rutina,res no ha implicat perdre l'amor.He de dir que realment,si alguna cosa m'agrada és que reflectix com l'amor en ocasions ens cega,i com quan estàs amb eixa persona i et divertixes i fas la mínima tonteria,per un instant,no penses en qué estas fent,sino que disfrutes el moment amb qui més estimes.
El retorn a la joventut,a aquell amor salvatge.
Pense que a vegades,pasen els anys que pasen,quan l'estima és sincera i és tanta la intensitat amb la que estimes i t'estimen,per molt que pasen els anys i amb ells tantes i tantes coses,eixe amor " brusc i salvatge" perdura per dins.Sempre.

SORPRESA!

Fixa't com és la vida que fins i tot jo cada dia em sorprenc.Pensava que ho sabia tot i que em coneixia en tots els aspectes,però la veritat és que no se si són els anys o els errors els que van modificant-me.Hui he descobert que tinc una paciencia brutal,cosa que pensava que no en tenia gens.Sí,això pot ser bó,però es que ara que he descobert que en tinc,he de descobrir tambe fins on arriba i no tinc ganes.La veritat és que a mi m'estresen i em fan ràbia moltes coses que jo igual després en algunes ocasions també faig,per això em calle i pense que no ha sigut per a tant i que tard o prompte qualsevol persona ho pot fer,lo qual em porta a autoconvencer-me que no és motiu per cabrejar-me ni fer-me mala sang. Es podria dir que soc diferent,(dic diferent per no dir rara) però soc capaç de callar-me la ràbia i fer com si no pasara res,abans que discutir per  trellats sense sentit.

MAI ESTARÀS SOL/A

Tu.Tu que mires el cel esperant que els núvols s'obriguen i surta el sol.Que t'alces cada matí pensant que el dia serà diferent a l'anterior,i cada nit et gites pensant que ha sigut una merda.No sé els problemes que has pogut tindre,ni tan sols la gravetat de les coses que han pogut ocorrer.Però estic escrivint açó per a tu.Abans jo era així.Pensava que demà seria un dia nou i que almenys pasaría alguna cosa bona,però la veritat és que tots els dies em pareixien iguals d'asquerosos com els anteriors.Em mirava a l'espill i em preguntava a mi mateixa qué collons havia fet jo per mereixer aixó, i em deixava endur sense importar-me res.Diria que m'he passat un bon temps de ma vida plorant per les nits i somrient davant de tots,perque no volia que ningú sabera com estava realment.Era tan pobra per dins que ni m'estimava.Però saps? Un dia,en uns dels tants monòlegs interiors que tenia,vaig arribar a la conclusió que mai res ni ningú pasarà tant temps amb mi com jo mateixa.Fou ahí quan vaig descobrir que l'única millor amiga que de veres tenia i tendré seria jo.Res ni ningú té el dret de xafar-te i deixar-te per terra.En esta vida tots hem de plorar,i ens faran mal,i pasaran mil coses i a moltes d'elles no lis donarem solució.Venen persones i se'n van i has d'entendre que han entrat en ta vida sols per donar-te una lliçó. L'home de ta vida pot ser no siga l'home de ta vida.I els plans de futur que tens igual en un futur no són iguals.Però la vida és així.Un dia estàs en el pic més alt de la muntanya i altre estàs en la base,i així com s'ha de entendre que mai estaràs dalt per sempre,també has de tindre clar que no pots quedar-te tota la vida en la base.Per que en veritat,totes les coses ens pasen mentre anem pujant i baixant,i eixes coses mai les descobriràs si no lluites per arribar dalt de tot ni tampoc si no et permets el luxe de baixar. Has de saber on, com,quan,amb qui i per qué,així com quan no,com no,on no,amb qui no i per qué no.Però aixó són coses que poc a poc vas aprenent i que sols tu tens el privilegi de decidir.Sols tu. Mentres tant,no oblides somriure i buscar les coses bones de cada dia,per que si que hi han.I has de ser fort,valent,decidit,conscient i positiu.Però sobretot recorda que has de ser tu mateixa.Per que no hi ha res més perfecte que ser un mateix.

TEMPS AL TEMPS QUE TOTS ACABAREM BOJOS

Sí.El meu cap per dins ara mateixa és tot boira.Mai heu sentit la sensació de no estar pensant en res però a la vegada penses en moltes coses? És com quan barrejes tots els colors,que sempre ix negre.Hi han tantes i tantes coses que a la fi ja no penses en res.I no queda més que deixar-se endur a vore on et porten els marors.Perque ja no sas que fer ni que dir,i l'unica opció que tens és deixar pasar el temps per a que miraculosament et faça arribar a una conclusió i et porte a prendre una decisió.És com,dir : "vaig a viure la vida i quan tot açó haja acabat podrem continuar endavant",mentres tant seguirem els dos estancats en la mateixa merda.Perque hi han coses que per molt que vulgues,no tenen més solució,que que el temps faça la seua faena i ens ajude a oblidar.I aquesta,per desgràcia, és una d'eixes coses.

HUI MÉS QUE MAI

Tinc ficat al cap el moment en el que va trobar una foto que li va recordar a la seua ex parella i se li van omplir els ulls d'aigua mentre rebufava i deia "no,per favor,no". Pensava que ella era ja passat,però hi han xicotetes coses que em demostren que és present.I així tots els dies.No sé per que a vegades pense tant en les coses,pot ser m'agrada saber la veritat per molt mal que faça.Sé que dintre d'ell sempre hi haurà un espai per a ella,i que,pot ser,eixe espai ocupe més del que jo em pensava.I també sé que encara que ell no ho diga,no l'ha oblidat i no ho ha superat.I es que a vegades és millor callar-se les coses i continuar per vore fins on arriba o fins saber tot el que som capaços de suportar.Diuen que el temps posa cada cosa al seu lloc.A mi,em costara temps acostumar-me o fins i tot acceptar-ho.Perque mai podré esborrar aquella imatge que sens dubte em va patejar l'estomac i el cor.Mai.

ÉS TEMPS D'ORGULL

Com és de cabut l'orgull que a vegades pot guanyar les ganes.Et mentiria si diguera que no em pregunte com estaràs i com et va tot.Si diguera que dia a dia no em venen unes ganes bestials de parlar-te i saber de tu. És clar que ja no et necessite per poder viure,però sé que jo era per a tu el teu pilar fonamental,així com tu em feies somriure amb milers de xorrades."Divagavem com sols nosaltres sabiem fer".I és que fora pel motiu que fora sempre acabavem contant-nos els nostres pitjors acudits (que en veritat era una lluita a vore qui deia el més roin de tots).
Et trobe a faltar però no com a parella,sino com amic.Trobe a faltar rebre felicitacions com les teues i eixes parrafaes en plenes festes de moros i cristians.El "açò és gràcies a tu" quan conseguies alguna cosa que portaves temps preparant i jo et donava suport.La risa que t'eixia de vore la meua cara quan et tallaves el monyo,així com milers de coses més. Ara,no tinc més por que la de pensar que estàs mal,i sols espere i demane que estigues feliç,que tot et vaja bé i que seguixques amunt,amb eixa força que has tingut sempre.Perque xiquet,et mereixes molt més del que jo et vaig poder donar.I sí,quedàrem que per aquestes dates parlariem,però passa el temps i l'orgull s'apodera,així que si per casualitat arribares algun dia a llegir açò,et dic que la nostra promesa està complida.Perque sé que em recordes, com jo et recorde a tu.

HUI MÉS QUE MAI

 

Quan t'agafe i t'acarone i et parle a cau d'orella,

quan et pessigue i em contestes amb paraules boniques,

quan lentament espantes tristeses i em dones somriures,

quan pares el temps i em fas oblidar-ho tot.

Per tot allò que compartim.

Perque sempre seré teua.

Perque mai em cansaré de tu.

Mai ningu podrá ser tot allò que tu eres per a mi.

 Companyera fidel,t'escric a tu com qui escriu versos des de l'ànima més profunda.Des que ens hem conegut,sempre has estat per a mi,sense demanar res a canvi.Pot ser per a moltes persones eres sols un objecte,un instrument,o fins i  tot un troç de madera.Per a mi,ets plena de vida,companya.Et parle moltes vegades entonant cançons i tu sempre em transportes al món de la dolçor,on els problemes es transformen en vivències. Eres l'orella que sempre m'escolta i la mà que sempre em suporta.L'única capaç de canviar tot un mal dia.Mai moriràs mentre sigues meua,i això serà tota la vida.No pense perdre allò que em dona la felicitat en els meus pitjors moments,ni allò que em permet ser encara més feliç en els millors.Perque pense arrossegar-te fins i tot quan els meus dits ja no puguen tocar les teues cordes.

LES BARRERES NO ESTAN FETES PER ALS AMANTS SI L'ESTIMA ÉS SINCERA

Vaig tornar a casa aquella nit després d'acompanyar-lo fins el cotxe perque ja era hora d'anar-se'n. La mare s'havia quedat dormida al sofà i el meu germà i el pare miràven a la televisió un programa d'eixos que no éren gens interesants.Vaig agafar un dels llibres que ell m'havia deixat i vaig seure al silló de la saleta.No va ser ni a la mitja hora,que vaig pujar a l'habitació per estar més comoda llegint,però em va vindre l'olor de la seua colonia,que minuts abans que se n'anara vaig impregnar als coixins del llit.Tot es barrejà en una mena de records d'aquell cap de setmana,que sens dubte va ser un dels caps de setmana més perfectes que havia tingut fins ara. Divendres li vaig preparar una sorpresa a la platja,dissabte vam estar junts fins les tantes,que encara que no va arribar a temps per gaudir de tota la festa,va arribar a temps per a veure'm caminar descalça pel camí de tornada a casa.Diumenge ens vam despertar tard,per la vesprada vam baixar a la platja,i ens ho vam pasar bé. Però el temps pasà volant i en un obrir i tancar d'ulls ja era l'hora d'acomiadar-nos.

Va ser just quan vaig entrar a l'habitació i em vaig seure al llit,quan em vaig adonar que per a nosaltres no hi havia cosa que ens avorrira mentre estavem junts.Els temps fugia de les nostres mans com si res,i tant prompte venia,ja era hora de despedir-nos.Vaig tindre clar que l'estimava,però no com qui estima una persona perque sí.No.El nostre amor era diferent.Érem parella,però davant d'aixó anava la paraula amistat.Sí.Perque nosaltres érem aixÍ,diferents.A partir d'aquella nit,vaig descobrir el que realment sentía per ell,i sobretot,que no hi haurien dies més eterns que els que pasaria esperant que arribara el cap de setmana per estar amb ell.Vaig posar sota el nostre amor totes les adversitats,i vaig ser capaç d'adornar-me que no canviaria res d'allò que era nostre,ni tan sols els mals moments.Perque vaig descobrir que allò era tot el que buscava i tot el que volia tindre en un present i un futur.Una vida al seu costat.

DE SOBTE ENCARA EM PREN AQUELL VENT O L'AMOR

No hi havia a València dos amants com nosaltres.

Feroçment ens amàvem del matí a la nit.

Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.

Han passat anys, molt anys; han passat moltes coses.

De sobte encara em pren aquell vent o l'amor

i rodolem per terra entre abraços i besos.

No comprenem l'amor com un costum amable,

com un costum pacífic de compliment i teles

(i que ens perdone el cast senyor López-Picó).

Es desperta, de sobte, com un vell huracà,

i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.

Jo desitjava, a voltes, un amor educat

i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,

ara un muscle i després el peço d'una orella.

El nostre amor és un amor brusc i salvatge

i tenim l'enyorança amarga de la terra,

d'anar a rebolcons entre besos i arraps.

Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.

Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.

Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer.

Després, tombats en terra de qualsevol manera,

comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,

que no estem en l'edat, i tot això i allò.

No hi havia a València dos amants com nosaltres,

car d'amants com nosaltres en són parits ben pocs.

 

Vicent Andrés Estellés

 

CAMINS

Aquesta és sens dubte la meua cançó preferida.Realment no sé per qué m'agrada tant,però quan l'escolte el cos se m'ompli d'una sensació increíble.Un barreig entre tendressa i enyorança.Un sentiment que no canviaria per res del món.