No.Nosaltres no abaratíem els somnis,erem brigadistes de la ingenuïtat.I des d'aquella gossadía,construíem a cops d'encerts i errors,la nostra propia manera de veure el món.
Traductor
dijous, 9 de juliol del 2015
MAI ESTARÀS SOL/A
dimecres, 8 de juliol del 2015
TEMPS AL TEMPS QUE TOTS ACABAREM BOJOS
Sí.El meu cap per dins ara mateixa és tot boira.Mai heu sentit la sensació de no estar pensant en res però a la vegada penses en moltes coses? És com quan barrejes tots els colors,que sempre ix negre.Hi han tantes i tantes coses que a la fi ja no penses en res.I no queda més que deixar-se endur a vore on et porten els marors.Perque ja no sas que fer ni que dir,i l'unica opció que tens és deixar pasar el temps per a que miraculosament et faça arribar a una conclusió i et porte a prendre una decisió.És com,dir : "vaig a viure la vida i quan tot açó haja acabat podrem continuar endavant",mentres tant seguirem els dos estancats en la mateixa merda.Perque hi han coses que per molt que vulgues,no tenen més solució,que que el temps faça la seua faena i ens ajude a oblidar.I aquesta,per desgràcia, és una d'eixes coses.
dimarts, 7 de juliol del 2015
HUI MÉS QUE MAI
Tinc ficat al cap el moment en el que va trobar una foto que li va recordar a la seua ex parella i se li van omplir els ulls d'aigua mentre rebufava i deia "no,per favor,no". Pensava que ella era ja passat,però hi han xicotetes coses que em demostren que és present.I així tots els dies.No sé per que a vegades pense tant en les coses,pot ser m'agrada saber la veritat per molt mal que faça.Sé que dintre d'ell sempre hi haurà un espai per a ella,i que,pot ser,eixe espai ocupe més del que jo em pensava.I també sé que encara que ell no ho diga,no l'ha oblidat i no ho ha superat.I es que a vegades és millor callar-se les coses i continuar per vore fins on arriba o fins saber tot el que som capaços de suportar.Diuen que el temps posa cada cosa al seu lloc.A mi,em costara temps acostumar-me o fins i tot acceptar-ho.Perque mai podré esborrar aquella imatge que sens dubte em va patejar l'estomac i el cor.Mai.
ÉS TEMPS D'ORGULL
Com és de cabut l'orgull que a vegades pot guanyar les ganes.Et mentiria si diguera que no em pregunte com estaràs i com et va tot.Si diguera que dia a dia no em venen unes ganes bestials de parlar-te i saber de tu. És clar que ja no et necessite per poder viure,però sé que jo era per a tu el teu pilar fonamental,així com tu em feies somriure amb milers de xorrades."Divagavem com sols nosaltres sabiem fer".I és que fora pel motiu que fora sempre acabavem contant-nos els nostres pitjors acudits (que en veritat era una lluita a vore qui deia el més roin de tots).
Et trobe a faltar però no com a parella,sino com amic.Trobe a faltar rebre felicitacions com les teues i eixes parrafaes en plenes festes de moros i cristians.El "açò és gràcies a tu" quan conseguies alguna cosa que portaves temps preparant i jo et donava suport.La risa que t'eixia de vore la meua cara quan et tallaves el monyo,així com milers de coses més. Ara,no tinc més por que la de pensar que estàs mal,i sols espere i demane que estigues feliç,que tot et vaja bé i que seguixques amunt,amb eixa força que has tingut sempre.Perque xiquet,et mereixes molt més del que jo et vaig poder donar.I sí,quedàrem que per aquestes dates parlariem,però passa el temps i l'orgull s'apodera,així que si per casualitat arribares algun dia a llegir açò,et dic que la nostra promesa està complida.Perque sé que em recordes, com jo et recorde a tu.
HUI MÉS QUE MAI
diumenge, 5 de juliol del 2015
LES BARRERES NO ESTAN FETES PER ALS AMANTS SI L'ESTIMA ÉS SINCERA
Vaig tornar a casa aquella nit després d'acompanyar-lo fins el cotxe perque ja era hora d'anar-se'n. La mare s'havia quedat dormida al sofà i el meu germà i el pare miràven a la televisió un programa d'eixos que no éren gens interesants.Vaig agafar un dels llibres que ell m'havia deixat i vaig seure al silló de la saleta.No va ser ni a la mitja hora,que vaig pujar a l'habitació per estar més comoda llegint,però em va vindre l'olor de la seua colonia,que minuts abans que se n'anara vaig impregnar als coixins del llit.Tot es barrejà en una mena de records d'aquell cap de setmana,que sens dubte va ser un dels caps de setmana més perfectes que havia tingut fins ara. Divendres li vaig preparar una sorpresa a la platja,dissabte vam estar junts fins les tantes,que encara que no va arribar a temps per gaudir de tota la festa,va arribar a temps per a veure'm caminar descalça pel camí de tornada a casa.Diumenge ens vam despertar tard,per la vesprada vam baixar a la platja,i ens ho vam pasar bé. Però el temps pasà volant i en un obrir i tancar d'ulls ja era l'hora d'acomiadar-nos.
Va ser just quan vaig entrar a l'habitació i em vaig seure al llit,quan em vaig adonar que per a nosaltres no hi havia cosa que ens avorrira mentre estavem junts.Els temps fugia de les nostres mans com si res,i tant prompte venia,ja era hora de despedir-nos.Vaig tindre clar que l'estimava,però no com qui estima una persona perque sí.No.El nostre amor era diferent.Érem parella,però davant d'aixó anava la paraula amistat.Sí.Perque nosaltres érem aixÍ,diferents.A partir d'aquella nit,vaig descobrir el que realment sentía per ell,i sobretot,que no hi haurien dies més eterns que els que pasaria esperant que arribara el cap de setmana per estar amb ell.Vaig posar sota el nostre amor totes les adversitats,i vaig ser capaç d'adornar-me que no canviaria res d'allò que era nostre,ni tan sols els mals moments.Perque vaig descobrir que allò era tot el que buscava i tot el que volia tindre en un present i un futur.Una vida al seu costat.