Traductor

dijous, 9 de juliol de 2015

MAI ESTARÀS SOL/A

Tu.Tu que mires el cel esperant que els núvols s'obriguen i surta el sol.Que t'alces cada matí pensant que el dia serà diferent a l'anterior,i cada nit et gites pensant que ha sigut una merda.No sé els problemes que has pogut tindre,ni tan sols la gravetat de les coses que han pogut ocorrer.Però estic escrivint açó per a tu.Abans jo era així.Pensava que demà seria un dia nou i que almenys pasaría alguna cosa bona,però la veritat és que tots els dies em pareixien iguals d'asquerosos com els anteriors.Em mirava a l'espill i em preguntava a mi mateixa qué collons havia fet jo per mereixer aixó, i em deixava endur sense importar-me res.Diria que m'he passat un bon temps de ma vida plorant per les nits i somrient davant de tots,perque no volia que ningú sabera com estava realment.Era tan pobra per dins que ni m'estimava.Però saps? Un dia,en uns dels tants monòlegs interiors que tenia,vaig arribar a la conclusió que mai res ni ningú pasarà tant temps amb mi com jo mateixa.Fou ahí quan vaig descobrir que l'única millor amiga que de veres tenia i tendré seria jo.Res ni ningú té el dret de xafar-te i deixar-te per terra.En esta vida tots hem de plorar,i ens faran mal,i pasaran mil coses i a moltes d'elles no lis donarem solució.Venen persones i se'n van i has d'entendre que han entrat en ta vida sols per donar-te una lliçó. L'home de ta vida pot ser no siga l'home de ta vida.I els plans de futur que tens igual en un futur no són iguals.Però la vida és així.Un dia estàs en el pic més alt de la muntanya i altre estàs en la base,i així com s'ha de entendre que mai estaràs dalt per sempre,també has de tindre clar que no pots quedar-te tota la vida en la base.Per que en veritat,totes les coses ens pasen mentre anem pujant i baixant,i eixes coses mai les descobriràs si no lluites per arribar dalt de tot ni tampoc si no et permets el luxe de baixar. Has de saber on, com,quan,amb qui i per qué,així com quan no,com no,on no,amb qui no i per qué no.Però aixó són coses que poc a poc vas aprenent i que sols tu tens el privilegi de decidir.Sols tu. Mentres tant,no oblides somriure i buscar les coses bones de cada dia,per que si que hi han.I has de ser fort,valent,decidit,conscient i positiu.Però sobretot recorda que has de ser tu mateixa.Per que no hi ha res més perfecte que ser un mateix.

dimecres, 8 de juliol de 2015

TEMPS AL TEMPS QUE TOTS ACABAREM BOJOS

Sí.El meu cap per dins ara mateixa és tot boira.Mai heu sentit la sensació de no estar pensant en res però a la vegada penses en moltes coses? És com quan barrejes tots els colors,que sempre ix negre.Hi han tantes i tantes coses que a la fi ja no penses en res.I no queda més que deixar-se endur a vore on et porten els marors.Perque ja no sas que fer ni que dir,i l'unica opció que tens és deixar pasar el temps per a que miraculosament et faça arribar a una conclusió i et porte a prendre una decisió.És com,dir : "vaig a viure la vida i quan tot açó haja acabat podrem continuar endavant",mentres tant seguirem els dos estancats en la mateixa merda.Perque hi han coses que per molt que vulgues,no tenen més solució,que que el temps faça la seua faena i ens ajude a oblidar.I aquesta,per desgràcia, és una d'eixes coses.

dimarts, 7 de juliol de 2015

HUI MÉS QUE MAI

Tinc ficat al cap el moment en el que va trobar una foto que li va recordar a la seua ex parella i se li van omplir els ulls d'aigua mentre rebufava i deia "no,per favor,no". Pensava que ella era ja passat,però hi han xicotetes coses que em demostren que és present.I així tots els dies.No sé per que a vegades pense tant en les coses,pot ser m'agrada saber la veritat per molt mal que faça.Sé que dintre d'ell sempre hi haurà un espai per a ella,i que,pot ser,eixe espai ocupe més del que jo em pensava.I també sé que encara que ell no ho diga,no l'ha oblidat i no ho ha superat.I es que a vegades és millor callar-se les coses i continuar per vore fins on arriba o fins saber tot el que som capaços de suportar.Diuen que el temps posa cada cosa al seu lloc.A mi,em costara temps acostumar-me o fins i tot acceptar-ho.Perque mai podré esborrar aquella imatge que sens dubte em va patejar l'estomac i el cor.Mai.

ÉS TEMPS D'ORGULL

Com és de cabut l'orgull que a vegades pot guanyar les ganes.Et mentiria si diguera que no em pregunte com estaràs i com et va tot.Si diguera que dia a dia no em venen unes ganes bestials de parlar-te i saber de tu. És clar que ja no et necessite per poder viure,però sé que jo era per a tu el teu pilar fonamental,així com tu em feies somriure amb milers de xorrades."Divagavem com sols nosaltres sabiem fer".I és que fora pel motiu que fora sempre acabavem contant-nos els nostres pitjors acudits (que en veritat era una lluita a vore qui deia el més roin de tots).
Et trobe a faltar però no com a parella,sino com amic.Trobe a faltar rebre felicitacions com les teues i eixes parrafaes en plenes festes de moros i cristians.El "açò és gràcies a tu" quan conseguies alguna cosa que portaves temps preparant i jo et donava suport.La risa que t'eixia de vore la meua cara quan et tallaves el monyo,així com milers de coses més. Ara,no tinc més por que la de pensar que estàs mal,i sols espere i demane que estigues feliç,que tot et vaja bé i que seguixques amunt,amb eixa força que has tingut sempre.Perque xiquet,et mereixes molt més del que jo et vaig poder donar.I sí,quedàrem que per aquestes dates parlariem,però passa el temps i l'orgull s'apodera,així que si per casualitat arribares algun dia a llegir açò,et dic que la nostra promesa està complida.Perque sé que em recordes, com jo et recorde a tu.

HUI MÉS QUE MAI


 
Quan t'agafe i t'acarone i et parle a cau d'orella,
quan et pessigue i em contestes amb paraules boniques,
quan lentament espantes tristeses i em dones somriures,
quan pares el temps i em fas oblidar-ho tot.

Per tot allò que compartim.
Perque sempre seré teua.
Perque mai em cansaré de tu.







Mai ningu podrá ser tot allò que tu eres per a mi.
 Companyera fidel,t'escric a tu com qui escriu versos des de l'ànima més profunda.Des que ens hem conegut,sempre has estat per a mi,sense demanar res a canvi.Pot ser per a moltes persones eres sols un objecte,un instrument,o fins i  tot un troç de madera.Per a mi,ets plena de vida,companya.Et parle moltes vegades entonant cançons i tu sempre em transportes al món de la dolçor,on els problemes es transformen en vivències. Eres l'orella que sempre m'escolta i la mà que sempre em suporta.L'única capaç de canviar tot un mal dia.Mai moriràs mentre sigues meua,i això serà tota la vida.No pense perdre allò que em dona la felicitat en els meus pitjors moments,ni allò que em permet ser encara més feliç en els millors.Perque pense arrossegar-te fins i tot quan els meus dits ja no puguen tocar les teues cordes.


diumenge, 5 de juliol de 2015

LES BARRERES NO ESTAN FETES PER ALS AMANTS SI L'ESTIMA ÉS SINCERA


Vaig tornar a casa aquella nit després d'acompanyar-lo fins el cotxe perque ja era hora d'anar-se'n. La mare s'havia quedat dormida al sofà i el meu germà i el pare miràven a la televisió un programa d'eixos que no éren gens interesants.Vaig agafar un dels llibres que ell m'havia deixat i vaig seure al silló de la saleta.No va ser ni a la mitja hora,que vaig pujar a l'habitació per estar més comoda llegint,però em va vindre l'olor de la seua colonia,que minuts abans que se n'anara vaig impregnar als coixins del llit.Tot es barrejà en una mena de records d'aquell cap de setmana,que sens dubte va ser un dels caps de setmana més perfectes que havia tingut fins ara. Divendres li vaig preparar una sorpresa a la platja,dissabte vam estar junts fins les tantes,que encara que no va arribar a temps per gaudir de tota la festa,va arribar a temps per a veure'm caminar descalça pel camí de tornada a casa.Diumenge ens vam despertar tard,per la vesprada vam baixar a la platja,i ens ho vam pasar bé. Però el temps pasà volant i en un obrir i tancar d'ulls ja era l'hora d'acomiadar-nos.

Va ser just quan vaig entrar a l'habitació i em vaig seure al llit,quan em vaig adonar que per a nosaltres no hi havia cosa que ens avorrira mentre estavem junts.Els temps fugia de les nostres mans com si res,i tant prompte venia,ja era hora de despedir-nos.Vaig tindre clar que l'estimava,però no com qui estima una persona perque sí.No.El nostre amor era diferent.Érem parella,però davant d'aixó anava la paraula amistat.Sí.Perque nosaltres érem aixÍ,diferents.A partir d'aquella nit,vaig descobrir el que realment sentía per ell,i sobretot,que no hi haurien dies més eterns que els que pasaria esperant que arribara el cap de setmana per estar amb ell.Vaig posar sota el nostre amor totes les adversitats,i vaig ser capaç d'adornar-me que no canviaria res d'allò que era nostre,ni tan sols els mals moments.Perque vaig descobrir que allò era tot el que buscava i tot el que volia tindre en un present i un futur.Una vida al seu costat.

dijous, 2 de juliol de 2015

DE SOBTE ENCARA EM PREN AQUELL VENT O L'AMOR

No hi havia a València dos amants com nosaltres.


Feroçment ens amàvem del matí a la nit.

Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.

Han passat anys, molt anys; han passat moltes coses.

De sobte encara em pren aquell vent o l'amor

i rodolem per terra entre abraços i besos.

No comprenem l'amor com un costum amable,

com un costum pacífic de compliment i teles

(i que ens perdone el cast senyor López-Picó).

Es desperta, de sobte, com un vell huracà,

i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.

Jo desitjava, a voltes, un amor educat

i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,

ara un muscle i després el peço d'una orella.

El nostre amor és un amor brusc i salvatge

i tenim l'enyorança amarga de la terra,

d'anar a rebolcons entre besos i arraps.

Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.

Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.

Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer.

Després, tombats en terra de qualsevol manera,

comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,

que no estem en l'edat, i tot això i allò.


No hi havia a València dos amants com nosaltres,

car d'amants com nosaltres en són parits ben pocs.
 
Vicent Andrés Estellés
 

























CAMINS

Aquesta és sens dubte la meua cançó preferida.Realment no sé per qué m'agrada tant,però quan l'escolte el cos se m'ompli d'una sensació increíble.Un barreig entre tendressa i enyorança.Un sentiment que no canviaria per res del món.

MÉS ENLLÀ DE L'HORITZÓ

Tinc la necessitat de saber que és el que realment ha passat per a que les coses ixquen tal com ixen.Hi ha qualsevol motiu? Pot ser siga que el meu punt de vista no és del tot correcte,però no sé,han canviat tant les coses. Sempre dic que no me'n penedixc de res del meu passat,perque les decisions,paraules i actes els he fet en el seu moment tal i com jo volia,però el present és eixa cosa que tinc entre les mans,allò que tinc sota el meu domini,així com els meus pensaments. I és que soc molt extranya,ja que hi han coses que m'afecten i altres de més pes que em donen exactament igual.No obstant,si canviara això,estaría perdent la meua verdadera eséncia,eixes xicotetes coses que em fan ser un poc més jo.No pense gastar ni un segon explicant que no soc tal perque soc tal.No.Soc qui soc perque soc com soc,i està clar que a tothom no li puc caure en gràcia,gairebé això és imposible a menys que no tingues personalitat,però m'agrade a mi mateixa tal com soc,amb els meus defectes,que en són prous,i amb les meues virtuts,i això,al llarg de la vida,és el que més importa.Estimar-se u mateix de tal manera que mai ningú puga esborrar allò que nosaltres mateixos anem construint al llarg del temps.