Traductor

dilluns, 19 d’octubre de 2015

L'OLOR A RESINA D'UNES MANS EN BLANC

És dur dir adéu quan no vols dir-ho.Deixar enrerre tot un món,tornar a la rutina fent com si no passara res,com si no faltara alló que per molts anys ha sigut una part de tu.Plenar el buit de les hores mortes que ha deixat,no és gens agradable,fins i tot arriba a ser impossible substituir tant i tant de temps.Us parle d'una familia,d'unes llargues i dures xarrades de motivació,de caps de setmana on l'objectiu principal era superar al rival.D'un esport,un esport amb nom de passió,de vida,de lluita i de creixement,doncs com deien les samarretes del meu equip "Fem esport,fem persones",Quanta raó tenien.D'handbol.L'amor de ma vida transformat en joc.No és un esport,així com  el lloc que jo ocupava en eixa gran familia,no era sols cosa de tres barrots subjectant una xarxa.Compartia i compartisc passió amb dos dels,per a mi, més grans: Barrufet i Silvia Navarro.Qui diria que despres de tot acabara estimant alló que per a molts és un joc sense més.Qui diria que ara trobara a faltar els penaltis,els xillits de les grades,les viatjades d'autobus i cotxe,l'un contra un,com tantes coses més. I potser,també enyore les tantes i tantes situacions d'emocions i sentiments compartits així com individuals,que sortien en un mateix camp.I eixa olor de resina que ens feien les mans abans i després d'un entrenament o un partit...
He de dir que tot i que no he arribat molt lluny en aquest esport,em sentia guerrera com la que més,una de les tantes que compartixen la mateixa passió,i ho fan de cor. També he de dir que puc anar a qualsevol lloc prop on juguen a handbol,però se que per molt que seguisca jugant,res tornarà a ser el que era,ni les persones,ni la forma de joc,ni aquella familia que em va ensenyar a veure l'handbol com algo més. Com vosaltres no hi ha res.I per aixó,sempre les recordaré,i trobaré a faltar,perque d'ahí han eixit amistats,tot i que vàrem començar a compartir experiències des de ben xicotetes.Hui també parle de vosaltres,que encara que cada una ha començat a formar el seu futur i ens hans separat els camins,quan mirem enrerre,totes en algun moment recordarem tots els moments bons i roins que hem sigut capaços d'afrontar i compartir juntes.Sou molt grans,com el lloc que ocupeu en ma vida. I sempre quedarà aixó,i jo,ho recordare com qui recorda el seu primer amor,amb tendressa,enyorança,però sobretot amb un somriure que mai ningú podra torcer.

Moltes i moltes gràcies guerreres.Per sempre.

diumenge, 18 d’octubre de 2015

ARA QUE PUC DIR-T'HO

Tancava els ulls cada nit després de fer la meua rutina d'embaixonar-me i pensar que tot era una merda.Tot el dolor eixia amb les llàgrimes nit si i nit també,quan en realitat tot el que volia era xillar el que sentia i portava per dins.No m'estimava i pot  ser per aixó no van saber estimar-me. Em van tractar a base de cops i mai vaig entendre que havia fet mal per meréixer que la vida em tractara d'eixa forma. Jo era completament cega i la meua vida,no tenia res de sentit.Era en eixos moments quan més trobava a faltar a una de les persones més importants de ma vida: M'auela materna.Buscava el caliu i la seguretat que tot anava a estar bé i aixó era una de les coses que més trobava en els braços de m'auela. Diga'm que la meua vida es va tornar en blanc i negre (més negre que blanc) i tot el que passava anava de mal en pitjor. Vaig anar poc a poc tallan amb aixó i eixint d'aquell pou on estava estancada,i ahi és on entra la persona que ara per ara és la meua colunma vertebral.Després d'un any,vora dos xarrant i amb les nostres anades i tornades,vam cometre la tremenda locura de veure'ns per aquell moll. Recorde que va arribar tard,com no,i que en aquell moment els nervis no em van deixar soltar res de la boca,tansols que em va fer tirar mig cigarro. Aquell dia anàvem a anar a fer-nos una birra,jo vaig mirar-lo de dalt a baix.Intentava d'alguna forma,trobar alló que no se per qué, m'atrapava d'una forma impresionant.Feia molt de vent,i ens vam quedar parats i mentre decidiem on anar,ens vam besar amb tanta dolçor que mai ningú em fara oblidar-ho. Des d'aquell dia en som sols 1.Inseparables.Tal vegada sone cursi,pero és l'única persona que m'ha transformat el món per complet.M'ha fet estimar-me,estimant-me com mai.Riure plorant i plorar de tant riure.M'ha fet valorar tot el que tinc,obrir-me de cor,ser com jo soc,i estimar-lo com sempre l'estimava i l'estime. No sabeu l'home que tinc al costat.Ojalà (que no dic que no) fora per a tota la vida. Us dic que si juntarem cada cor de tots els habitants d'aquesta terra,encara ens faltaria cor per arribar a ser com el seu. No sap tot el que significa que ell forme part del meu petit mon.Ojalà pogueres estimar-te tant com t'estime jo,xicotiu. No puc mes que donar-li les gràcies per regalar-me aquesta vida i per fer-me tornar a nàixer i créixer.Mai és tard per agraïr,i jo agraisc a la vida el fet d'haver-me recompensat d'aquesta forma.Ara és quan dic que el meu passat ha valgut la pena.Que el meu present val la pena gràcies a ell i a tota la gent que ens envolta. Sempre em quedaré curta.Com quan parle  del seu somriure,aquell que m'envolta,eixa cosa per la que mataria i lluitaria amb garres i dents.Ojalà mai li falte.Ojalà mai deixe d'ensenyar-lo pel món.I els seus ulls,eixa mirada tan tendra,tan noble,tan profunda,tan plena,tant teua com jo.Ojalà no em faltara mai,ojalà sempre tu i ojalà sempre jo. Nosaltres,junts ho podem tot.Li done les gràcies per ser qui és.Per fer de mi qui soc.Per fer la meua vida el que és.Per estimar-me i respetar-me.
I per aixó,brinde,per hui i per demà,com diu la nostra cançó.Però també,per fer-me saber que la vida vull viure-la,i vull fer-ho al seu costat.

dimecres, 14 d’octubre de 2015

FEM DE LES GUERRES UN MALSON

Mai vaig sentir tal sentiment fins que en aquell concert digueren unes paraules que em van fer cloixir fins l'últim milímetre del meu cos. Em van transportar per un moment a tot aquell món ple de conflictes,de penes,de malsons. Jo només hi pensava en aquelles mares fugint,amb les cares desfetes,agafant en mans a les seues criatures,tan fort que res podria amb elles.Les persones indefenses,que no havien participat en aquell joc,que ja no eren més que víctimes,que no es mereixien res del que pasava i està passant.No soc de ficar-me en politica,però si de ficar-me molt en la pell dels qui patixen injustament.No veig la gràcia ni el motiu,no veig la necessitat,ho veig tot tan absurd...
Veig tan absurda la necessitat de patir,de fugir d'una terra per sobreviure com pugues en altra,veure als teus fills patir,despertar i veure al voltant un paissatge tan ruin i tan denigrant,veig absurd amargar vides per un patrimoni,gitar-te i no saber que pasara dema,ni si estaràs viu,ni si estarà viva la teua gent...
Veig tan grans les mares,tan grans les llàgrimes,el dolor,el patiment,les amenaces,el futur incert dels xiquets,de la gent.
Veig tan absurda la guerra,com veig tan absurds els qui la fan.
I  em sent tan impotent...

dilluns, 10 d’agost de 2015

PER A TU

Aquesta nit els petons són invisibles.Silenci.No hi ha més que silenci.Al llit,jo.A les mans un llibre.La maleta ha viatjat.I amb ella,tot.Buit.No hi ha més que buit.L'enyorança de les nits.El tacte de les mans.Les pupil.les grans i fermes mirant fixament.I aquell somriure d'un món infinit.

dijous, 6 d’agost de 2015

RECORDS

Odie tant aquests moments.Odie que de sobte tornes al meu cap.Odie que em vinguen les ganes de saber de tu.Odie com em sent quan et recorde.Odie escodrinyar per saber com estas.Odie esta puta sensació de sentir que em falta algo.Odie pensar que en algun moment penses en mi i tens por a parlar-me.Odie tant aquestes ganes de veure't somriure.Odie haver-te promés estar al teu costat i que no puga complir-ho.Odie haver-te fallat tant.Odie haver-te estimat tant.Odie totes les nostres fotos.Odie eixa canço que vam fer nostra.Odie tots els records.Odie que les coses hagen canviat.Odie aquell dia.Odie no poder.Odie haver sigut imbecil.Odie que hages sigut tan imbecil.

Odie tant la nostra manera de riure...
Odie tant la nostra manera de divertir-nos...
Odie tant cada minut al teu costat...
Odie tant la manera en que m'estimaves...
Odie tant la manera en que t'estimava...

AQUELL AMOR

Hui no sé per qué m'ha donat per escoltar una vegada rere altra l'Ovidi recitant "Els amants".Uns versos que sense saber per quin motiu exacte m'encanten i em fan pensar en un amor dels antics.Estellés em transporta a la dolçor però també a la força.M'apropa a un amor on l'estima és amb tendressa,però també em fa sentir la intensitat amb la que s'estimaven. El pas dels anys,els fets tan quotidians com estendre la roba,la rutina,res no ha implicat perdre l'amor.He de dir que realment,si alguna cosa m'agrada és que reflectix com l'amor en ocasions ens cega,i com quan estàs amb eixa persona i et divertixes i fas la mínima tonteria,per un instant,no penses en qué estas fent,sino que disfrutes el moment amb qui més estimes.
El retorn a la joventut,a aquell amor salvatge.
Pense que a vegades,pasen els anys que pasen,quan l'estima és sincera i és tanta la intensitat amb la que estimes i t'estimen,per molt que pasen els anys i amb ells tantes i tantes coses,eixe amor " brusc i salvatge" perdura per dins.Sempre.

dimarts, 4 d’agost de 2015

SORPRESA!

Fixa't com és la vida que fins i tot jo cada dia em sorprenc.Pensava que ho sabia tot i que em coneixia en tots els aspectes,però la veritat és que no se si són els anys o els errors els que van modificant-me.Hui he descobert que tinc una paciencia brutal,cosa que pensava que no en tenia gens.Sí,això pot ser bó,però es que ara que he descobert que en tinc,he de descobrir tambe fins on arriba i no tinc ganes.La veritat és que a mi m'estresen i em fan ràbia moltes coses que jo igual després en algunes ocasions també faig,per això em calle i pense que no ha sigut per a tant i que tard o prompte qualsevol persona ho pot fer,lo qual em porta a autoconvencer-me que no és motiu per cabrejar-me ni fer-me mala sang. Es podria dir que soc diferent,(dic diferent per no dir rara) però soc capaç de callar-me la ràbia i fer com si no pasara res,abans que discutir per  trellats sense sentit.

dijous, 9 de juliol de 2015

MAI ESTARÀS SOL/A

Tu.Tu que mires el cel esperant que els núvols s'obriguen i surta el sol.Que t'alces cada matí pensant que el dia serà diferent a l'anterior,i cada nit et gites pensant que ha sigut una merda.No sé els problemes que has pogut tindre,ni tan sols la gravetat de les coses que han pogut ocorrer.Però estic escrivint açó per a tu.Abans jo era així.Pensava que demà seria un dia nou i que almenys pasaría alguna cosa bona,però la veritat és que tots els dies em pareixien iguals d'asquerosos com els anteriors.Em mirava a l'espill i em preguntava a mi mateixa qué collons havia fet jo per mereixer aixó, i em deixava endur sense importar-me res.Diria que m'he passat un bon temps de ma vida plorant per les nits i somrient davant de tots,perque no volia que ningú sabera com estava realment.Era tan pobra per dins que ni m'estimava.Però saps? Un dia,en uns dels tants monòlegs interiors que tenia,vaig arribar a la conclusió que mai res ni ningú pasarà tant temps amb mi com jo mateixa.Fou ahí quan vaig descobrir que l'única millor amiga que de veres tenia i tendré seria jo.Res ni ningú té el dret de xafar-te i deixar-te per terra.En esta vida tots hem de plorar,i ens faran mal,i pasaran mil coses i a moltes d'elles no lis donarem solució.Venen persones i se'n van i has d'entendre que han entrat en ta vida sols per donar-te una lliçó. L'home de ta vida pot ser no siga l'home de ta vida.I els plans de futur que tens igual en un futur no són iguals.Però la vida és així.Un dia estàs en el pic més alt de la muntanya i altre estàs en la base,i així com s'ha de entendre que mai estaràs dalt per sempre,també has de tindre clar que no pots quedar-te tota la vida en la base.Per que en veritat,totes les coses ens pasen mentre anem pujant i baixant,i eixes coses mai les descobriràs si no lluites per arribar dalt de tot ni tampoc si no et permets el luxe de baixar. Has de saber on, com,quan,amb qui i per qué,així com quan no,com no,on no,amb qui no i per qué no.Però aixó són coses que poc a poc vas aprenent i que sols tu tens el privilegi de decidir.Sols tu. Mentres tant,no oblides somriure i buscar les coses bones de cada dia,per que si que hi han.I has de ser fort,valent,decidit,conscient i positiu.Però sobretot recorda que has de ser tu mateixa.Per que no hi ha res més perfecte que ser un mateix.

dimecres, 8 de juliol de 2015

TEMPS AL TEMPS QUE TOTS ACABAREM BOJOS

Sí.El meu cap per dins ara mateixa és tot boira.Mai heu sentit la sensació de no estar pensant en res però a la vegada penses en moltes coses? És com quan barrejes tots els colors,que sempre ix negre.Hi han tantes i tantes coses que a la fi ja no penses en res.I no queda més que deixar-se endur a vore on et porten els marors.Perque ja no sas que fer ni que dir,i l'unica opció que tens és deixar pasar el temps per a que miraculosament et faça arribar a una conclusió i et porte a prendre una decisió.És com,dir : "vaig a viure la vida i quan tot açó haja acabat podrem continuar endavant",mentres tant seguirem els dos estancats en la mateixa merda.Perque hi han coses que per molt que vulgues,no tenen més solució,que que el temps faça la seua faena i ens ajude a oblidar.I aquesta,per desgràcia, és una d'eixes coses.

dimarts, 7 de juliol de 2015

HUI MÉS QUE MAI

Tinc ficat al cap el moment en el que va trobar una foto que li va recordar a la seua ex parella i se li van omplir els ulls d'aigua mentre rebufava i deia "no,per favor,no". Pensava que ella era ja passat,però hi han xicotetes coses que em demostren que és present.I així tots els dies.No sé per que a vegades pense tant en les coses,pot ser m'agrada saber la veritat per molt mal que faça.Sé que dintre d'ell sempre hi haurà un espai per a ella,i que,pot ser,eixe espai ocupe més del que jo em pensava.I també sé que encara que ell no ho diga,no l'ha oblidat i no ho ha superat.I es que a vegades és millor callar-se les coses i continuar per vore fins on arriba o fins saber tot el que som capaços de suportar.Diuen que el temps posa cada cosa al seu lloc.A mi,em costara temps acostumar-me o fins i tot acceptar-ho.Perque mai podré esborrar aquella imatge que sens dubte em va patejar l'estomac i el cor.Mai.

ÉS TEMPS D'ORGULL

Com és de cabut l'orgull que a vegades pot guanyar les ganes.Et mentiria si diguera que no em pregunte com estaràs i com et va tot.Si diguera que dia a dia no em venen unes ganes bestials de parlar-te i saber de tu. És clar que ja no et necessite per poder viure,però sé que jo era per a tu el teu pilar fonamental,així com tu em feies somriure amb milers de xorrades."Divagavem com sols nosaltres sabiem fer".I és que fora pel motiu que fora sempre acabavem contant-nos els nostres pitjors acudits (que en veritat era una lluita a vore qui deia el més roin de tots).
Et trobe a faltar però no com a parella,sino com amic.Trobe a faltar rebre felicitacions com les teues i eixes parrafaes en plenes festes de moros i cristians.El "açò és gràcies a tu" quan conseguies alguna cosa que portaves temps preparant i jo et donava suport.La risa que t'eixia de vore la meua cara quan et tallaves el monyo,així com milers de coses més. Ara,no tinc més por que la de pensar que estàs mal,i sols espere i demane que estigues feliç,que tot et vaja bé i que seguixques amunt,amb eixa força que has tingut sempre.Perque xiquet,et mereixes molt més del que jo et vaig poder donar.I sí,quedàrem que per aquestes dates parlariem,però passa el temps i l'orgull s'apodera,així que si per casualitat arribares algun dia a llegir açò,et dic que la nostra promesa està complida.Perque sé que em recordes, com jo et recorde a tu.

HUI MÉS QUE MAI


 
Quan t'agafe i t'acarone i et parle a cau d'orella,
quan et pessigue i em contestes amb paraules boniques,
quan lentament espantes tristeses i em dones somriures,
quan pares el temps i em fas oblidar-ho tot.

Per tot allò que compartim.
Perque sempre seré teua.
Perque mai em cansaré de tu.







Mai ningu podrá ser tot allò que tu eres per a mi.
 Companyera fidel,t'escric a tu com qui escriu versos des de l'ànima més profunda.Des que ens hem conegut,sempre has estat per a mi,sense demanar res a canvi.Pot ser per a moltes persones eres sols un objecte,un instrument,o fins i  tot un troç de madera.Per a mi,ets plena de vida,companya.Et parle moltes vegades entonant cançons i tu sempre em transportes al món de la dolçor,on els problemes es transformen en vivències. Eres l'orella que sempre m'escolta i la mà que sempre em suporta.L'única capaç de canviar tot un mal dia.Mai moriràs mentre sigues meua,i això serà tota la vida.No pense perdre allò que em dona la felicitat en els meus pitjors moments,ni allò que em permet ser encara més feliç en els millors.Perque pense arrossegar-te fins i tot quan els meus dits ja no puguen tocar les teues cordes.


diumenge, 5 de juliol de 2015

LES BARRERES NO ESTAN FETES PER ALS AMANTS SI L'ESTIMA ÉS SINCERA


Vaig tornar a casa aquella nit després d'acompanyar-lo fins el cotxe perque ja era hora d'anar-se'n. La mare s'havia quedat dormida al sofà i el meu germà i el pare miràven a la televisió un programa d'eixos que no éren gens interesants.Vaig agafar un dels llibres que ell m'havia deixat i vaig seure al silló de la saleta.No va ser ni a la mitja hora,que vaig pujar a l'habitació per estar més comoda llegint,però em va vindre l'olor de la seua colonia,que minuts abans que se n'anara vaig impregnar als coixins del llit.Tot es barrejà en una mena de records d'aquell cap de setmana,que sens dubte va ser un dels caps de setmana més perfectes que havia tingut fins ara. Divendres li vaig preparar una sorpresa a la platja,dissabte vam estar junts fins les tantes,que encara que no va arribar a temps per gaudir de tota la festa,va arribar a temps per a veure'm caminar descalça pel camí de tornada a casa.Diumenge ens vam despertar tard,per la vesprada vam baixar a la platja,i ens ho vam pasar bé. Però el temps pasà volant i en un obrir i tancar d'ulls ja era l'hora d'acomiadar-nos.

Va ser just quan vaig entrar a l'habitació i em vaig seure al llit,quan em vaig adonar que per a nosaltres no hi havia cosa que ens avorrira mentre estavem junts.Els temps fugia de les nostres mans com si res,i tant prompte venia,ja era hora de despedir-nos.Vaig tindre clar que l'estimava,però no com qui estima una persona perque sí.No.El nostre amor era diferent.Érem parella,però davant d'aixó anava la paraula amistat.Sí.Perque nosaltres érem aixÍ,diferents.A partir d'aquella nit,vaig descobrir el que realment sentía per ell,i sobretot,que no hi haurien dies més eterns que els que pasaria esperant que arribara el cap de setmana per estar amb ell.Vaig posar sota el nostre amor totes les adversitats,i vaig ser capaç d'adornar-me que no canviaria res d'allò que era nostre,ni tan sols els mals moments.Perque vaig descobrir que allò era tot el que buscava i tot el que volia tindre en un present i un futur.Una vida al seu costat.

dijous, 2 de juliol de 2015

DE SOBTE ENCARA EM PREN AQUELL VENT O L'AMOR

No hi havia a València dos amants com nosaltres.


Feroçment ens amàvem del matí a la nit.

Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.

Han passat anys, molt anys; han passat moltes coses.

De sobte encara em pren aquell vent o l'amor

i rodolem per terra entre abraços i besos.

No comprenem l'amor com un costum amable,

com un costum pacífic de compliment i teles

(i que ens perdone el cast senyor López-Picó).

Es desperta, de sobte, com un vell huracà,

i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.

Jo desitjava, a voltes, un amor educat

i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,

ara un muscle i després el peço d'una orella.

El nostre amor és un amor brusc i salvatge

i tenim l'enyorança amarga de la terra,

d'anar a rebolcons entre besos i arraps.

Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.

Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.

Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer.

Després, tombats en terra de qualsevol manera,

comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,

que no estem en l'edat, i tot això i allò.


No hi havia a València dos amants com nosaltres,

car d'amants com nosaltres en són parits ben pocs.
 
Vicent Andrés Estellés
 

























CAMINS

Aquesta és sens dubte la meua cançó preferida.Realment no sé per qué m'agrada tant,però quan l'escolte el cos se m'ompli d'una sensació increíble.Un barreig entre tendressa i enyorança.Un sentiment que no canviaria per res del món.

MÉS ENLLÀ DE L'HORITZÓ

Tinc la necessitat de saber que és el que realment ha passat per a que les coses ixquen tal com ixen.Hi ha qualsevol motiu? Pot ser siga que el meu punt de vista no és del tot correcte,però no sé,han canviat tant les coses. Sempre dic que no me'n penedixc de res del meu passat,perque les decisions,paraules i actes els he fet en el seu moment tal i com jo volia,però el present és eixa cosa que tinc entre les mans,allò que tinc sota el meu domini,així com els meus pensaments. I és que soc molt extranya,ja que hi han coses que m'afecten i altres de més pes que em donen exactament igual.No obstant,si canviara això,estaría perdent la meua verdadera eséncia,eixes xicotetes coses que em fan ser un poc més jo.No pense gastar ni un segon explicant que no soc tal perque soc tal.No.Soc qui soc perque soc com soc,i està clar que a tothom no li puc caure en gràcia,gairebé això és imposible a menys que no tingues personalitat,però m'agrade a mi mateixa tal com soc,amb els meus defectes,que en són prous,i amb les meues virtuts,i això,al llarg de la vida,és el que més importa.Estimar-se u mateix de tal manera que mai ningú puga esborrar allò que nosaltres mateixos anem construint al llarg del temps.

dimarts, 30 de juny de 2015

CADA COP MÉS LLUNY I MÉS LLARG

Ningú va dir que tot açò fora fàcil.Desde ben xicotets ens intentaren ensenyar a caminar però els que realment vam donar el primer pas vam ser nosaltres mateixos.La vida és tota igual.Està plena de gent que et diu el que s'ha de fer i el que no i ens marquen unes pautes que segons molts hauriem d'aplicar-nos,però a la fi,siga pel motiu que siga,sempre acabem fent el que volem,i si no ho fem no vivim la vida amb la mateixa intensitat.Hui és un dia especial,el meu iaio es fa un any més major encara que seguix estant igual de guapo que sempre.És un pilar fonamental en ma vida,i desde sempre li he tingut un carinyo especial.Sens dubte no hi ha millor cosa que poder compartir amb ell tota mena de dies. Pero tambe és un dia especial, perque tal dia com hui,cinc mesos enrrere vaig conéixer sense saber-ho a l'home que dia a dia em fa feliç.Mai m'hauria imaginat a mi celebrant aniversaris amb ell,era un amor d'aquells que vols tindre però saps que mai vas a conseguir-lo.Ara ja el tinc,i no em sent més orgullosa de la persona que viu el meu dia a dia i compartix amb mi tots els moments.I si  he de donar-li les gràcies és per deixar que forme part de sa vida,dels seus moments i de tot,però sobretot per estimar-me com sols ell sap fer.Cada vegada tinc mes clar que la meua vida pense viure-la al seu costat i que la millor història no és la que menys esborranys té,sinò la que encara que tinga pàgines roïnes continúa tenint pàgines. I ara,dirigint-me a tu,plaer de ma vida (com deia Ausiàs March) vull dir-te que si ens estimem res més importa,la corda que ens uneix no es trenca per molt que tiren d'ella. I no diuen que res mor si no s'oblida? Doncs mai oblides que t'estime,ni oblides que ho fare sempre,com el primer dia.

dilluns, 29 de juny de 2015

PARAULES AMB LLETRES DE CARTRÓ

Despús anit en un local on solen posar música del meu gust,quan vaig entrar dins a la barra per demanar una cervessa,a la meua dreta hi havia un home que portava una camiseta d'un "artista de revista" que m'agrada molt i pensava que no era gaire conegut.Em va sorprendre moltíssim i em vaig alegrar també.No és per fer-li publicitat però aquest, Joan Turu,no sols dibuixa sino que en cada dibuix escriu una espècie de missatge/reflexió que dona molt de si.Jo vaig a aprofitar per preguntar : Quantes vegades la vida ens sembla com si no val la pena,i tot és un cami cap a dalt i tot s'esdevé complicat? Tot el món en algun moment ens hem sentit així,siga pel motiu que siga,en moltes ocasions hem abandonat la lluita diaria i no trobem cap motiu per somriure.Doncs us dic que no val la pena desaprofitar els nostres dies estant tristos,sempre hi ha un motiu per continuar,tan sols hi ha que mirar la vida des d'un altre punt de vista,trobar en qualsevol raconet un motiu per continuar.La felicitat no està en cap lloc més enllà que en un mateixa.

diumenge, 28 de juny de 2015

MATÍ D'ESPART

Les 9:12 i ja està sonant el teléfon a casa.Altra vegada desperte i no recorde en quin moment em vaig adormir.He fet l'intent d'agafar el mòbil per mirar l'hora i encara he notat un poc d'això que es nota quan et pases un peliu amb l'alcohol nocturn.Pensava que anit vam deixar la conversació a mitges però sols he rebut missatges dels meus.No sé per qué però m'ha vingut la cançó de "Son mis amigos,los que juntos pasabamos las horas..." i m'he parat a pensar en la gent que m'envolta.Per fi la vida m'ha donat l'oportunitat de conéixer la gent com és i gràcies a aixó,he pogut adonar-me'n de qui realment està en mi i qui no.A tot açò,són increibles les ganes d'escoltar Extremo que m'entren pels matins,encara que escoltar música bona mai té hores.Així i tot,amb les lletres d'Extremoduro aprens a veure la realitat i a la vegada cagar-te en tot,peròamb felicitat.En fi,bon dia i com diu Robe Iniesta: " iros todos a tomar por culo".

dissabte, 27 de juny de 2015

SOMNIS DE CARAMEL DE LLIMÓ

Anit vaig dormir abraçada al coixí que fa unes setmanes impregnares amb el teu olor.Era una forma de tenir-te i més si tancava els ulls i t'imaginava. No sé com però he acabat somiant que estaves ací.Els dos preparavem el llit com sempre i els meus pares i tu mantenieu conversacions mentre fumaveu l'últim cigarret del dia.Finalment ens gitarem,després de xarrar i fer tonteries i tu riure uns 10 minuts després de fer qualsevol cosa per enrabietar-me.M'abraçaves i res importava.Era tot tan real... Llàstima que he despertat i m'he donat compte que tot era un somni,i tenia unes ganes gegants de tornar a dormir per tornar a somiar.Després m'he rist i he pensat que sols queden uns dies per tornar a veure'ns.Somnis dolços com el caramel,que són tan amargs com el llimó quan despertes.

dijous, 25 de juny de 2015

SABOR MALENCONIA

Hui li ha tornat a parlar. Feia dos dies que ell  havia pres la decisió de no tornar-li a parlar ni saber res d'ella. Per qué ara de sobte canvia per un moment? El motiu de la conversació semblava com si fós un comiat,així i tot,qualsevol persona podía adonar-se'n que no tot és el que sembla. Em fot que parle amb persones que no porten una bona intenció,(tampoc se la seua) i el meu cap pega voltes pensant que qualsevol dia un dels dos podem perdre. No sé com però una cosa porta a altra i a mi,açó em fa sentir angoïxa i malenconia,perque recorde el passat,i tot plorant,obric la caixa on guarde antics records,coses que em demostraven com realment lluitaves per mi davant totes les adversitats,i escolte i veig aquells videos fent els imbècils,i també recorde la forma tan especial que teniem d'estimar-nos. I et trobe a faltar,així com tots eixos moments,encara que ja no et necessite. Però,així i tot,seguiré alçant-me cada matí,sabent que vaig fer bé deixant-te marxar.Perque soportaría molt per ell.Perque l'estime com a ningú havia estimat.