FEM DE LES GUERRES UN MALSON

Mai vaig sentir tal sentiment fins que en aquell concert digueren unes paraules que em van fer cloixir fins l'últim milímetre del meu cos. Em van transportar per un moment a tot aquell món ple de conflictes,de penes,de malsons. Jo només hi pensava en aquelles mares fugint,amb les cares desfetes,agafant en mans a les seues criatures,tan fort que res podria amb elles.Les persones indefenses,que no havien participat en aquell joc,que ja no eren més que víctimes,que no es mereixien res del que pasava i està passant.No soc de ficar-me en politica,però si de ficar-me molt en la pell dels qui patixen injustament.No veig la gràcia ni el motiu,no veig la necessitat,ho veig tot tan absurd...
Veig tan absurda la necessitat de patir,de fugir d'una terra per sobreviure com pugues en altra,veure als teus fills patir,despertar i veure al voltant un paissatge tan ruin i tan denigrant,veig absurd amargar vides per un patrimoni,gitar-te i no saber que pasara dema,ni si estaràs viu,ni si estarà viva la teua gent...
Veig tan grans les mares,tan grans les llàgrimes,el dolor,el patiment,les amenaces,el futur incert dels xiquets,de la gent.
Veig tan absurda la guerra,com veig tan absurds els qui la fan.
I  em sent tan impotent...