Traductor

dilluns, 19 d’octubre de 2015

L'OLOR A RESINA D'UNES MANS EN BLANC

És dur dir adéu quan no vols dir-ho.Deixar enrerre tot un món,tornar a la rutina fent com si no passara res,com si no faltara alló que per molts anys ha sigut una part de tu.Plenar el buit de les hores mortes que ha deixat,no és gens agradable,fins i tot arriba a ser impossible substituir tant i tant de temps.Us parle d'una familia,d'unes llargues i dures xarrades de motivació,de caps de setmana on l'objectiu principal era superar al rival.D'un esport,un esport amb nom de passió,de vida,de lluita i de creixement,doncs com deien les samarretes del meu equip "Fem esport,fem persones",Quanta raó tenien.D'handbol.L'amor de ma vida transformat en joc.No és un esport,així com  el lloc que jo ocupava en eixa gran familia,no era sols cosa de tres barrots subjectant una xarxa.Compartia i compartisc passió amb dos dels,per a mi, més grans: Barrufet i Silvia Navarro.Qui diria que despres de tot acabara estimant alló que per a molts és un joc sense més.Qui diria que ara trobara a faltar els penaltis,els xillits de les grades,les viatjades d'autobus i cotxe,l'un contra un,com tantes coses més. I potser,també enyore les tantes i tantes situacions d'emocions i sentiments compartits així com individuals,que sortien en un mateix camp.I eixa olor de resina que ens feien les mans abans i després d'un entrenament o un partit...
He de dir que tot i que no he arribat molt lluny en aquest esport,em sentia guerrera com la que més,una de les tantes que compartixen la mateixa passió,i ho fan de cor. També he de dir que puc anar a qualsevol lloc prop on juguen a handbol,però se que per molt que seguisca jugant,res tornarà a ser el que era,ni les persones,ni la forma de joc,ni aquella familia que em va ensenyar a veure l'handbol com algo més. Com vosaltres no hi ha res.I per aixó,sempre les recordaré,i trobaré a faltar,perque d'ahí han eixit amistats,tot i que vàrem començar a compartir experiències des de ben xicotetes.Hui també parle de vosaltres,que encara que cada una ha començat a formar el seu futur i ens hans separat els camins,quan mirem enrerre,totes en algun moment recordarem tots els moments bons i roins que hem sigut capaços d'afrontar i compartir juntes.Sou molt grans,com el lloc que ocupeu en ma vida. I sempre quedarà aixó,i jo,ho recordare com qui recorda el seu primer amor,amb tendressa,enyorança,però sobretot amb un somriure que mai ningú podra torcer.

Moltes i moltes gràcies guerreres.Per sempre.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada